Blog Fundació Joan Miró Fundació Joan Miró

L’estel matinal és una de les 23 Constel·lacions que Miró va pintar entre el 1940 i el 1941, mogut per un desig d’evasió de la realitat just després de l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Aquest conjunt de peces formen una visió idealitzada d’un món d’éssers celestes. Des de la seva creació, s’han exposat quasi al complet en tres ocasions a Nova York.

Ara, Acquavella Galleries ha aconseguit aplegar la sèrie pràcticament íntegra a l’exposició Miró: Constellations, oberta del 20 d’abril al 26 de maig del 2017. Ester Ramos, historiadora de l’art i ajudant de conservació de la Fundació, parla de la reunió de les Constel·lacions com un fet històric i relata la importància d’aquesta sèrie en la vida i l’obra de Miró.

L’estel matinal és la constel·lació número 6, pertany a la col·lecció de la Fundació Joan Miró i va ser una donació de Pilar Juncosa de Miró. Mentre aquesta peça es reuneix amb la resta de la sèrie a Acquavella Galleries, Pace Gallery ha organitzat, simultàniament, l’exposició Calder: Constellations, amb la sèrie d’escultures d’Alexander Calder.

05_05_2017
L'Étoile matinale (L'estel matinal), Joan Miró, 1940

L’estel matinal vola als Estats Units per reunir-se amb la resta de Constel·lacions

Quan esclata la Segona Guerra Mundial, Miró troba refugi a Varengeville-sur-Mer, un poblet de Normandia on, el gener del 1940, inicia una sèrie d’obres damunt paper amb les quals ell mateix reconeix «haver aconseguit un alt grau de poesia»[1]. Aquell any, en una carta dirigida a Pierre Matisse, el seu marxant als Estats Units, li avança: «Ara treballo en una sèrie de quinze a vint pintures, a la témpera i a l’oli, dimensions de 38 x 46, que s’ha tornat extremament important»[2]. Aquest conjunt d’obres donaria lloc a l’anomenada sèrie Constel·lacions.

L’escassetat de mitjans durant els anys de la guerra va fer que Miró treballés aquestes «pintures» damunt paper i en petit format. No obstant això, ell les consideraria des d’un primer moment com a obres majors, tan grans i transcendentals com les seves principals teles.

Joan Miró i la seva filla Dolors, Varengeville-sur-Mer, c. 1939. Foto: Leonar Leigrano

Amb la invasió de França per l’exèrcit nazi, Miró i la seva família decideixen tornar a Espanya. Acorden que Pilar, la seva muller, es farà càrrec de la seva filla, i Miró, dels deu guaixos realitzats durant la seva estada a Varengeville-sur-Mer. A Palma realitzarà els deu següents i més tard, l’estiu del 1941, conclourà la sèrie a Mont-roig, al Camp de Tarragona, amb un total de 23 guaixos.

Miró s’evadeix de les terribles circumstàncies del moment dedicant-se gairebé de ple a la realització d’aquestes pintures, que ja estaven prenent una rellevància extrema dins del conjunt de la seva obra. Per André Breton, aquests guaixos van configurar la primera sèrie pròpiament dita feta per Miró fins aleshores[3]. Tots ells comparteixen idèntics suport, mides i procediment tècnic, així com un mateix llenguatge pictòric.

Fruit de la concentració que experimenta durant el seu aïllament, primer, a Varengeville-sur-Mer i, més tard, a Palma, Miró consolida amb les Constel·lacions un nou llenguatge de signes: «Vaig sentir un profund desig d’escapar. Em vaig tancar expressament en mi mateix. La nit, la música i les estrelles van començar a jugar un paper més important a l’hora de suggerir-me les pintures […]»[4]. Els símbols envaeixen gradualment les composicions pictòriques; el firmament, el sol, les estrelles, els ocells, la dona, els amants… El signe n’és el màxim protagonista, és la clau d’un nou vocabulari que a partir d’aquest moment prevaldrà en l’obra mironiana.

Al mateix temps, amb les Constel·lacions Miró reprèn l’estret vincle amb la poesia que, a mitjan anys vint, va poder apreciar-se en les seves primeres pintures-poemes. Miró va atorgar a cadascun dels guaixos d’aquesta sèrie un títol poètic visible al dors. Des d’un primer moment, la voluntat de Miró va ser que les seves Constel·lacions es poguessin exposar de manera conjunta, per ordre de realització i visibles tant per la part de la pintura com pel dors. L’objectiu era que el títol, «redactat en forma d’esquema de poema»[5], es pogués contemplar al mateix nivell que la pintura.

L’estel matinal i el dors de l’obra

Malauradament, la primera vegada que es va exposar la sèrie, a la Pierre Matisse Gallery de Nova York, el 1945, Miró va endur-se una decepció: només 16 dels 23 guaixos es van exposar conjuntament. Tot i així, la mostra va suposar un gran èxit, ja que va aconseguir, segons Pierre Matisse, «un grau sense precedent d’intensitat poètica i, tant en el color com en la línia, un domini enlluernador»[6]. Alhora, l’exposició va tenir una gran repercussió entre els joves artistes nord-americans, per als quals, com és el cas de Jackson Pollock, aquestes pintures van representar la clau per explorar els seus propis universos simbòlics, així com una nova manera d’entendre la pintura depassant els límits físics de la tela.

De nou, el 1957, es va intentar reunir el màxim nombre possible de Constel·lacions, però un cop més el resultat expositiu no va ser el que Miró havia anhelat. No fou fins el 1993, any del centenari del naixement de l’artista, que Carolyn Lanchner, comissària de la mostra retrospectiva «Joan Miró» al Museu d’Art Modern de Nova York (MoMA), va aconseguir, per fi, reunir els 23 guaixos.

Han passat més de dues dècades des que el MoMA va exposar per primera vegada en la història de l’art contemporani la sèrie completa de les Constel·lacions. Ara, durant el proper mes, Acquavella Galleries la mostrarà de nou, gairebé al complet, a la seva seu del carrer 79 entre Madison i la Cinquena Avinguda.

No sabem si és per la coincidència del número 23, el nombre total de guaixos i els anys que feia que no es reunien. El cas és que Acquavella Galleries ha aconseguit la lloable fita d’aplegar, de nou sota cel novaiorquès, pràcticament tota la sèrie de Constel·lacions. Per Miró, «una de les coses més importants que hauré fet»[7].

[1,2 i 7] Carta de Joan Miró a Pierre Matisse, 12 de gener del 1940. A: Rowell, Margit (ed.). Joan Miró. Selected Writings and Interviews. Boston: G.K. Hall & Co., 1986, p. 168.

[3] Breton, André. «Constellations de Joan Miró». París: L’Oeil. Núm. 48 (desembre 1958), p. 51. A: Rubin, William. Miró in the Collection of the Museum of Modern Art. Nova York: The Museum of Modern Art, 1973, p. 81.

[4] Sweeney, James Johnson. Joan Miró: Comment and Interview. Nova York: Partisan Review. Vol. 15, núm. 2 (febrer 1948), p. 210-211. A: Malet, Rosa Maria (ed.). Joan Miró 1893-1993. Barcelona: Fundació Joan Miró, 1993, p. 374

[5] Carta de Joan Miró a Joan Prats, 8 de desembre del 1941. A: Ainaud de Lasarte, Joan (establert); Minguet, Joan M.; Montaner, Teresa; Santanach, Joan (ed.). Joan Miró: Epistolari català 1911-1945. Barcelona: Editorial Barcino; Fundació Joan Miró, 2009, p. 612.

[6] Carta de Pierre Matisse a Joan Miró, 17 de gener del 1945. A: Lanchner, Carolyn. Joan Miró. Nova York: The Museum of Modern Art, 1993, p. 337.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back to top