Com Marcel Duchamp, Leontxo García també pensa en el joc dels escacs dia i nit. És escaquista i responsable de la secció d’escacs del diari El País i autor de La bitácora de Leontxo al mateix mitjà. Coincidint amb l’exposició Fi de partida: Duchamp, els escacs i les avantguardes, el seu article per al blog gira entorn de la passió de Duchamp pels escacs i explica com per a Duchamp ni una vida sencera era suficient per assolir la perfecció en el joc.
Art en escac: passió i obsessió
«Jugo a escacs dia i nit. Cada vegada m’agrada menys pintar», va arribar a dir Marcel Duchamp el 1923, després d’acabar una de les seves grans obres, Le Grand Verre [El gran vidre]. Aquesta obsessió va contribuir molt al fracàs del seu primer matrimoni, amb Lydie Sarazin-Levassor, la qual va arribar a enganxar les peces al tauler amb cola per evitar que el pintor analitzés posicions fins a la matinada durant la seva lluna de mel. És impossible separar el pintor de l’escaquista, perquè l’art de Duchamp sempre va estar en escac, i l’esport mental va ser per a ell una font de creació.
«No tots els artistes juguen a escacs, però tots els escaquistes són artistes». Duchamp va dir això amb ple coneixement. Si es fes un equip amb els millors pintors escaquistes de la història, Duchamp ocuparia sens dubte el primer tauler: va jugar quatre Olimpíades d’Escacs amb França, va guanyar diversos tornejos i el 1930 va fer taules amb l’estatunidenc Frank Marshall, un dels millors del món.
Sempre ocupava la mateixa cadira al Bar Melitón de Cadaqués cada dia a les sis en punt de la tarda durant els estius dels seixanta, fins poc abans de la seva mort, el 1968. Un dels seus il·lustres i fidels companys d’aleshores, Enrique Irazoqui, conegut sobretot perquè va interpretar Jesucrist a la pel·lícula L’Evangeli segons sant Mateu de Pasolini, ho recorda així: «Durant aquelles hores no parlava amb ningú de res que no fossin els escacs. Artistes famosos, com John Cage, Dalí o l’aleshores molt jove Félix de Azúa, sabien que l’única manera d’intimar amb el seu admirat Duchamp eren els escacs; de fet, la seva segona muller, Teeny, i Cage van contractar l’expert en escacs de The Times, Raymond Keene, perquè els donés classes. Va ser molt amic de Dalí, però un dia, quan Dalí i Gala ens van anunciar la seva arribada en barca, en Marcel em va demanar que l’en deslliurés, per no distreure’s de la seva gran passió».
Els escacs són l’aplicació perfecta d’una frase de Sòcrates: «Només sé que no sé res»; ni tan sols l’ordinador més potent del món no pot jugar avui dia perfectament. Duchamp sabia que una sola vida és insuficient per gaudir dels escacs al màxim; per això els va esprémer tant com va poder fins a fondre’ls amb el seu art.