Blog Fundació Joan Miró Fundació Joan Miró

L’artista Antoni Hervàs va rebre l’encàrrec de la Fundació Joan Miró de preparar una jornada familiar al voltant de l’autogestió, amb motiu de l’exposició amb el mateix títol comissariada per Antonio Ortega, que repassa les pràctiques artístiques do-it-yourself, des dels anys seixanta fins a l’actualitat.

Hervàs explica el procés de concepció i creació de «La festa espacial» i els vincles de l’activitat amb les pràctiques artístiques autogestionades, des de la idea original fins a la vivència de la jornada amb els participants. La Fundació està desenvolupant una línia d’activitats per a les famílies ideades per artistes i aquesta és una de les experiències més recents.

26_05_2017
Inici de «La festa espacial». Fotos: Pere Pratdesaba © Fundació Joan Miró, Barcelona

La festa espacial

Sobre la concepció de «La festa espacial»
Un taller familiar al voltant de l’exposició Autogestió, comissariada per Antonio Ortega

Dissenyar una proposta educativa entenent el taller com un espai experimental en què la transmissió de coneixements i l’autoaprenentatge es produeixen a través de l’experiència personal. Un exercici d’assemblatge que pretén conglomerar la informació general i les reflexions particulars al voltant de l’exposició, dialogant amb les particularitats espacials i emocionals del lloc on es desenvolupa.

En ser una activitat familiar a gran escala en la qual podien participar nenes i nens d’edats i d’interessos molt dispars, volia construir una narrativa articulada per un recorregut i conduir-la, mitjançant la performativitat, cap a una col·lectivitat autoorganitzada en què cada participant pogués relacionar-se lliurement amb el conjunt de la manera que se sentís més còmode.

Quan Familimiró em va fer l’encàrrec, acabava d’assistir a la presentació del catàleg de l’exposició, ja que l’edició va sortir quasi un any abans que es formalitzés a la sala. L’Ortega havia demanat a en Pere Llobera que reproduís pictòricament les imatges amb les quals volia il·lustrar la publi, un gest enginyós amb què pretenia eludir els costos dels permisos d’ús comercial a què estaven lligades. Evidentment, el cost de l’encàrrec seria superior, però aquesta actitud de fer-se un mateix el que no pot i vol tenir em va fer pensar en un retallable de l’edifici de la Fundació Joan Miró editat el 1985 a Barcelona per l’editorial La Ciutat de Paper.

Aquest element l’havíem estat a punt d’utilitzar ja amb en David Bestué per a Mercuri Splash (l’homenatge a l’Alexandre Cirici i Pellicer que va tenir lloc el juny del 2016), quan pel pati de l’Espai Taller havia d’aparèixer un stripper caracteritzat de pizzer que feia el seu espectacle i després el deixàvem muntant el retallable.

Aquest esperit de reciclatge i de fer ús dels recursos dels quals ja es disposa és una de les premisses de què parteix el meu treball. Gràficament i formalment aquest objecte lúdic ha quedat obsolet; sorgit de la comercialització del moviment DIY, et permetia apropiar-te de la institució, amb un material fràgil i caduc, que en alguns casos els més fetitxistes han conservat intacte. Dir que és un objecte retro implica un salt en el temps, un anacronisme a què no estava subjecte en el moment en què es va produir. Però, per què parlar d’autogestió en termes de futur i perdurabilitat si no és en clau de ciència-ficció?

Aquests projectes apareixen per la necessitat imperiosa de fer i de compartir, i se sostenen amb entusiasme mentre flirtegen amb la possibilitat constant de desaparèixer.

Recordo una nota al peu d’una cartel·la de l’Antonio Ortega, intervinguda per la Mariona Moncunill, que assenyalava com aquests projectes o models que rebutgen la institucionalització acaben entrant en un museu. L’autogestió és una forma d’activisme, però a vegades també pot ser producte d’una estratègia. En aquest cas sí que es projecta al futur en termes de realitat potencial.

«La festa espacial» és, doncs, un joc de paraules: «festa» (fes-te, fes-t’ho, DIY) i «espacial» (espai arquitectònic i galàctic).

Recordo el taller que vam realitzar per a La Factoria de Sant Andreu amb en Serafín Álvarez. Abordava el fenomen fan i com aquesta comunitat no només consumia, sinó que generava contingut sobre algun fenomen. Com per exemple Star Wars Uncut, una remescla fruit del fenomen fan en la qual es reproduïa la saga galàctica mitjançant clips d’escassos segons que realitzaven els fans des de casa. El conjunt era una brillant i esbojarrada seqüència d’assemblatge dels tributs penjats a Internet. I s’hi va incloure aquell brillant fragment realitzat per en Serafín i sonoritzat pels nanos durant el taller. Així comença la història:

«Fa molt i molt de temps, en una galàxia molt llunyana, hi havia un grup de rebels del sistema anomenat les Autogestionades. Per tal de passar desapercebudes, aprofitaven parts d’estructures institucionals que assemblaven i els permetien moure’s sigil·losament entre la rigidesa de les Poderoses. Algunes d’elles, però, seduïdes per la disfressa, es van veure transportades cap al fosc i desitjat futur. Un grup d’intrèpids insurrectes es va reunir el dissabte 1 d’abril per canviar el curs de la història.»

Per fer entrar la canalla en una història complexa, necessitava recolzar-me en la idea d’aventura èpica. Arrencar de manera quotidiana realitzant un taller convencional fins que aparegués un element o un conflicte que canviés completament la dinàmica. Per aquest motiu era essencial que hi hagués un element xocant i hipnòtic que pogués anar apareixent i conduint la multitud per l’espai. Això em permetria seguir el grup i mantenir la tasca de narrador sense haver d’anar sempre al capdavant. Així és com apareix la coral amateur Les Coralines, autogestionada per un grup de mares al Centre Cívic El Sortidor.

La coral amateur Les Coralines

El dia que vam anar a conèixer-les, havíem quedat amb la Mercè a la plaça del Sortidor. Mentre pujàvem les escales, sentíem aquelles veus que ens arrossegaven fins al segon pis, on assajaven. Amb la pell de gallina vam assistir a l’estranyesa de la invasió sonora d’un assaig quotidià, aliè a tot allò que passava al seu voltant. Entusiasmats, els vam explicar el nostre sarau i els vam dir que necessitàvem que aquest grup de valquíries galàctiques ens interpretés tres cançons: una de mística per a l’entrada, una que transmetés estranyesa i una de final que fos èpica (quelcom semblant a la banda sonora de Picnic at Hanging Rock). Van acollir la proposta amb entusiasme i ens van fer una selecció de les que creien que hi podien encaixar. Fins i tot ens en van mostrar una de meravellosa que tenia aquell component d’intriga que buscàvem, però lamentaven que tot just l’estaven assajant i no la podrien tenir a punt. Entenent que el seu temps és molt preuat, els vaig suggerir de fer l’assaig directament a la Fundació, que utilitzessin el temps que ens estaven dedicant per fer alguna cosa que els fos realment d’utilitat: aprendre’s la cançó. Podien parar, repetir, el que fes falta, el seu paper ho permetia.

Aquest moviment continu requeria l’ajut i la col·laboració d’en Ramon i d’en Xavi. Jo ja coneixia molt bé la Fundació gràcies a Mercuri Splash, així que vam repassar tot el recorregut, vam remenar entre el material de la Fundació i vam indagar la potencialitat de cada racó amb els recursos de què disposàvem. Davant de l’amenaçadora tempesta prevista per a aquell dia, es va haver de crear un circuit interior alternatiu que també fluís.

Les Coralines marcaven l’inici d’aquesta seqüència, que ens havia de portar des de l’espectacular muntacàrregues fins a l’Espai Taller. Empolainades amb uniformes galàctics i amb el retallable de l’escultura de Calder per barret, ens van conduir a ritme de «Heaven» fins al reducte de «La Chapas». Per poder viatjar al futur, per mirar de recuperar aquelles Autogestionades, ens havíem de projectar cap al temps al qual volíem anar i fer-nos un passaport amb un retrat de nosaltres de grans. A la sala hi havia un seguit de fotocòpies manipulades del retallable que configuraven un còmic on es veien aquestes excompanyes en un món psicodèlic retrofuturista.

Tornant a la Fundació, ja de manera legal, havíem de fer l’últim pas: vestir-nos de futur. A l’auditori de la Fundació hi havia desplegat tot el material de conservació i transport d’obres que vam poder arreplegar i el vam entregar perquè es pogués utilitzar per crear els vestits. Papers de bombolla, d’embalar, blancs, marrons i brillants. Tot estava orquestrat, mentre les Coralines assajaven la cançó i posaven fil musical. Es podria considerar un meravellós caos autogestionat que jo seria incapaç de descriure.

L’últim pas era engegar el vehicle que permetria que les amigues Autogestionades tornessin del futur i tots poguéssim tornar a casa. Sortint de l’auditori tots engalanats, vam anar pujant en fila l’estreta escala que condueix a la biblioteca, on hi havia una instal·lació realitzada amb el ventilador industrial que fan servir els tècnics quan pinten les sales, del qual penjaven i onejaven tires de tots els materials amb què anaven vestits els intrèpids participants, mentre les Coralines ens interpretaven l’última cançó èpica. Una sort de romeria futurofolklòrica amb què vam acomiadar el taller.

Back to top