Joan Miró. 1956-1983 Sentiment, emoció i gest

Exposició temporal

Dates
A partir de l'any 1956, quan Miró ja pot treballar en el taller que li acaba de construir l'arquitecte Josep Lluís Sert, la seva obra experimenta canvis importants. En un primer moment, ha de deixar de pintar. Està dedicat de ple a acabar els murals de ceràmica de la UNESCO, inaugurats l’any 1958. A més, s'ha de fer seu el magnífic espai creat per Sert.

Passa una etapa de revisió del que havia fet en altres èpoques. Repassa els dibuixos preparatoris acumulats al llarg dels anys. N’esquinça uns quants. En pren d’altres que li serveixen de punt de partida per a nous projectes.

L’especial relació amb l’obra de gran format que Miró havia experimentat amb els murals de ceràmica, i amb  la pintura mural feta anteriorment, la pot repetir en el nou estudi creat  per Sert. Gràcies a les seves dimensions, des d’aleshores Miró pot treballar el gran format en pintura.

Un altre fet que resultà determinant per a l’obra de Miró de l’etapa de maduresa va ser el primer viatge que va fer al Japó, l’any 1966. Si bé Miró sempre se serví del negre com a recurs essencial per establir el dibuix d’una composició,  a partir de l'anada al Japó, el negre mironià agafa una importància cabdal. De vegades és el protagonista de l’obra, recordant el gest cal·ligràfic. Altres vegades es converteix en manifestació irada, plena de ràbia i d’agressivitat. Probablement el cas més clar d’aquesta versió és l’acció de Miró, l’any 1969, al Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, amb motiu de l’exposició “Miró otro”.

Amb la curiositat que sempre sentí per explorar nous camins, Miró utilitzà el foc, que tan bé coneixia després  d’haver treballat la ceràmica, per provocar noves textures  i noves formes en les pintures i en els sobreteixims. També li servia per mostrar el seu escepticisme respecte al mercantilisme de l’art i les seves paradoxes.

Irònic, punyent, lliure, amb ple domini dels camps de color i del gran format, o violent i agressiu amb el negre, Miró, en la  darrera etapa de la seva vida, es manifestà, com sempre havia  fet, a través de la seva obra. Ja ho havia dit a final dels anys vint, quan parlà d’assassinar la pintura, que precisament aquesta era l’única arma de què disposava. Fou també l’eina de la qual es va servir, en l'etapa de maduresa, per manifestar-se a favor de la justícia, o per ajudar en una iniciativa humanitària. Tanmateix, això no va ser obstacle perquè l’obra de Joan Miró mantingués fins al final la càrrega poètica que la caracteritza.