Blog Fundació Joan Miró Fundació Joan Miró

Santos M. Mateos, que s’autodefineix com a museòfag i exponauta, proposa una mirada global sobre les formes de comunicació en els museus i ens convida a reflexionar sobre el canvi de focus que s’ha produït en els darrers anys.

27_06_2019

Fer que el museu sintonitzi amb els seus visitants

De visitants de museus n’hi ha de moltes menes, però últimament aquesta riquesa s’està polaritzant, fins al punt de poder dibuixar una caricatura que els sintetitza en dues grans tipologies: els que visiten els museus com si es tractés de temples religiosos i els que ho fan com si fossin parcs d’atraccions. No debades, Mikhaïl Piotrovsky, director de l’Hermitage, definia el museu com «una institució que es troba a mig camí entre Disneylàndia i l’Església».

Als museus on ambdós conflueixen és on sorgeixen les friccions. La qüestió és que aquests museus no poden acontentar els primers sense espantar els segons, i a l’inrevés, la qual cosa converteix la recerca de l’equilibri en un repte majúscul: aconseguir que els visitants no habituals tornin sense que els habituals deixin de fer-ho.

Aconseguir que la visita a un museu sigui una aventura a través del coneixement, capaç d’assolir un impacte cultural profund i durador (Mikel Asensio i Elena Pol), que la gent el torni a visitar (el veritable èxit del museu, Jorge Wagensberg), passa per assimilar definitivament un principi indiscutible: sense els visitants els museus deixen de ser-ho i passen a la categoria de magatzem. Per tant, ha arribat el moment de dedicar les mateixes atencions als visitants que a les col·leccions, deixant enrere el model de museu que tracta els seus visitants com si fossin estranys o convidats (Zahava D. Doering).

Partint d’aquesta premissa, cal no oblidar que el visitant entra en un hàbitat artificial on se li exigeix el compliment de tot un seguit de pautes de comportament (com els clàssics «no toqueu les obres exposades», «no feu fotos amb flaix», etc.). Si bé és veritat que els visitants habituals les coneixen i en general les respecten, és normal que els visitants ocasionals no les coneguin, la qual cosa implica necessàriament que no les compleixin. I quan passa això el problema el té aquell museu, de manera que cal passar de la queixa a l’acció. Queixar-se és fàcil i psicològicament reparador, però és inoperant si no va acompanyat d’accions per revertir la situació.

Per revertir-ho els museus s’haurien de dotar d’un departament que es dedicaria a tenir cura fins al més mínim detall dels espais pels quals transitaran els seus visitants i, així, assegurar que puguin viure una experiència enriquidora i confortable per a ells i sostenible per al museu. Mirar cap a l’haute couture i les seves petites mains pot donar pistes de com s’hauria de plantejar un departament d’aquest tipus (aquí desenvolupo la idea).

Entre els detalls per atendre com cal el visitant n’hi ha alguns que incideixen directament en la seva interacció amb les peces exposades i el seu objectiu últim és aconseguir una relació sostenible. Juntament amb altres mesures de gestió, com el control de la capacitat de càrrega i del flux de visitants, la comunicació aporta valuoses eines per aconseguir un mindful visitor o visitant conscient (Gianna Moscardo).

La difusió preventiva és una de les eines per assolir la sostenibilitat (Mateos, Marca i Attardi). Vinculada a la interpretació del patrimoni, la conservació preventiva i la gestió de riscos, és una estratègia de sensibilització per informar i persuadir el públic visitant de l’extrema fragilitat dels recursos patrimonials. La seva finalitat és molt clara: incidir en l’actitud del visitant i fomentar comportaments respectuosos i col·laboratius.

Gràcies a recursos comunicatius, la difusió preventiva és un instrument de conservació preventiva i de comunicació corporativa: incideix en el comportament que s’espera del visitant i visibilitza els esforços que es dediquen a la conservació del patrimoni contingut en el museu.

Per exemple, si es vol que no es toquin determinades peces, fent ús de l’habitual pictograma de prohibició és més que probable que no s’aconsegueixi. En un espai de cultura i d’educació com el museu, la millor opció sempre hauria de ser explicar els motius per convèncer que no s’ha de fer. Per explicar-ho es poden crear missatges en forma de petites píndoles de contingut, que van del purament informatiu a plantejaments més creatius.

En aquesta píndola de difusió preventiva, una simulació creada per al Museu Nacional d’Art de Catalunya, es plantejava un missatge creatiu per aconseguir que els visitants no fessin fotos amb flaix a la sala de Sant Climent de Taüll. Font: Tripsitter.

La mateixa Fundació Joan Miró de Barcelona serveix d’exemple per il·lustrar el tipus d’acció comunicativa que caldria fer per donar a conèixer la feina dels professionals de la conservació preventiva i de la restauració: durant els treballs de restauració in situ del Tapís de Joan Miró i Josep Royo, entre el 8 i l’11 de març del 2019 els visitants van poder veure en directe com s’intervenia en la peça.

Un grup de visitants veient en directe la restauració del Tapís. © Fundació Joan Miró. Foto: Oriol Clavera

Un cop acabada, del 26 de març al 12 de maig del 2019 els visitants van poder veure’n el dors, circulant al seu voltant com si es tractés d’una escultura.

Visitants circulant al voltant del Tapís. © Fundació Joan Miró. Foto: Oriol Clavera

Que aquesta mena de coses interessen als visitants és evident: ens agrada veure i que ens expliquin allò que normalment no es veu i no s’explica. Se’n diu curiositat i ha estat un dels motors de l’evolució de la nostra espècie. D’altra banda, plantejar aquest tipus d’accions visibilitza la feina de conservació preventiva i restauració, projectant una imatge clara dels esforços que fan els museus per preservar les seves col·leccions.

Si els museus interioritzen que són un potentíssim mitjà de comunicació que ha de sintonitzar amb les persones que els visiten, és possible aconseguir que tornin. El repte no és fàcil, però és apassionant.

Back to top