Chillida

Exposició temporal

Dates

“Chillida” és una exposició organitzada amb la col•laboració del Chillida Leku i amb el patrocini del BBVA. És la primera retrospectiva dedicada a l’obra d’Eduardo Chillida després de la seva mort, el 19 d’agost del 2002, i vol ser un homenatge a qui fou un bon amic de Joan Miró i un dels escultors més importants del segle XX.

Amb el patrocini de BBVA

Contingut de l'exposició: Més de 100 obres (escultures, lurras (terracotes), dibuixos i gravitacions)

Producció / organització: Fundació Joan Miró

Catàleg: Amb textos de Víctor Gómez Pin, Tomàs Llorens, Katharina Schmidt, Kosme de Barañano.
Català, amb traduccions al castellà i l’anglès

Des de l'espai amb el seu germà el temps, sota la gravetat insistent, tot sentint la matèria com un espai més lent, em demano meravellat el que no sé.
Eduardo Chillida

Aquesta exposició, integrada per escultures, dibuixos i gravitacions, és un tribut a la figura d'Eduardo Chillida (Sant Sebastià, 1924-2002), amic de Joan Miró i un dels escultors més coherents i destacats del segle XX.

Els seus primers treballs, fets a París, són configuracions compactes i essencials, que revelen el seu interès per l'art grec arcaic i per Constantin Brancusi. La primera peça important després de tornar al País Basc, titulada Ilarik, marca un punt d'inflexió, perquè substitueix el guix de les obres precedents pel ferro –en endavant un dels seus materials predilectes– i perquè assumeix una abstracció formal i un concepte de l'espai que ja no deixarà.

Algunes escultures d'aquest temps recuperen eines del món rural, que sempre acaben reconfigurades. A diferència d'altres coetanis seus, Chillida no es resigna a un simple encaix d'objectes, sinó que els imposa una identitat nova.

De mica en mica les seves obres van perdent el caràcter lineal i cetrífug. Es tornen més sòlides, inclouen cossos geomètrics i –allò més important– enclouen espais buits. Chillida estén llavors la seva investigació a d'altres materials: la fusta, el granit, l'alabastre, el formigó, la terra xamota, l'acer... I descobreix el límit: "El límit és el protagonista autèntic de l'espai, com el present, un altre límit, és el protagonista autèntic del temps." Espai i temps apareixen, així, indissolubles.

L'alabastre li planteja el problema a l'inrevés. L'escultor ja no modela l'espai envoltant-lo amb les formes que construeix. Ara ha de tallar, això és, ha d'extreure matèria per fer-hi cabre l'espai. L'alabastre té, també, una qualitat translúcida, com una llum latent i ombrívola.

La grandesa de Chillida està, sobretot, a haver indagat l'essència del treball de l'escultor, no des de la massa i el volum, sinó des del buit: no des del pes i la gravetat, sinó des de la ingravidesa. Moltes peces seves de gran tonatge desafien la força de la gravetat, ja se sostinguin damunt un peu molt petit en proporció o fingeixin levitar sobre una plataforma. A l'extrem oposat hi ha les gravitacions, o relleus que resulten de superposar papers parcialment retallats i, a vegades, pintats. Suspesos de fils i sense encolar, adquireixen una consistència visual que en realitat no tenen.

Però aquesta curiositat que el portà a forçar límits va tenir sempre un contrapunt humà. Les superfícies de Chillida no són immaculades, tenen rugositats i són abruptes. En aquest caràcter artesanal, genuí, es percep una forta implicació personal i, també, la consciència d'una responsabilitat com a artista: "L'artesà –diu– sempre sap el que li sortirà, a l'artista no li serveix el que sap, necessita allò que vol saber."