a
Espai 13
Fundació Joan Miró
Fundació Joan Miró
Amb el suport de:

Arxiu de l'autor

‘Amnèsia col·lectiva’, l’escola d’estiu d’Arqueologia preventiva

Escrit el 03/07/14 per Oriol Fontdevila

8- 11 juliol 2014. Fundació Joan Miró, Barcelona

‘Arqueologia preventiva’ s’aproxima al seu final amb l’organització d’una escola d’estiu a l’entorn de a cultura memorial contemporània: com i per què commemorem fets històrics?

Un simposi internacional i un taller a l’entorn de l’oblit del barraquisme a la muntanya de Montjuïc serveixen com a espai per reflexionar a l’entorn de les commemoracions des de la perspectiva de l’art i el pensament contemporanis.

Esculturas - Almacen - Franco

Amb ‘Amnèsia col·lectiva’ es planteja una exploració en el revers d’un dels conceptes que més fortuna ha tingut en la historiografia de les darreres dècades, l’anomenada “memòria col·lectiva”, formulat per Maurice Halbwacks. Podem considerar que es corresponen amb l’amnèsia col·lectiva aquelles formacions de que es generen a redós de les commemoracions i la memòria que es declara oficial. L’oblit, igual que la memòria des de la perspectiva de Halbwacks, és un acte col·lectiu. I tal i com més recentment s’ha considerat des de la filosofia de la història i el pensament contemporanis, tot allò que s’omet del passat sovint revela molt més d’una cultura que allò que aquesta registra com a història i que deixa circular com a memòria col·lectiva.

‘Amnèsia col·lectiva’ es planteja com un espai de reflexió a l’entorn de les interseccions que actualment es produeixen entre la pràctica artística i la historiogràfica. Amb el simposi i amb el taller es plantegen així diferents moments pel debat i la col·laboració entre agents procedents de sectors culturals diversos i que estan implicats en processos experimentals de producció de coneixement.

El simposi comptarà amb la intervenció de veus reconegudes de l’àmbit de la pràctica artística, historiogràfica i del pensament contemporani. Al taller es focalitzarà l’atenció en un cas específic que té implicacions en la mateixa muntanya on hi ha la Fundació Joan Miró: el barraquisme, la cara que la ciutat de Barcelona ha volgut oblidar però que es va generar a redós de Montjuïc, l’ariet del desenvolupament urbà al llarg del segle XX. Per la realització del taller es compta amb la col·laboració d’un seguit d’agents i organitzacions que actualment treballen a Barcelona a l’entorn de la recuperació de la memòria d’aquest fenomen urbà.

-

Amnèsia col·lectiva és una proposta de col·laboració entre la Fundació Joan Miró i el Tricentenari BCN. S’inscriu en el marc de la temporada d’exposicions de l’Espai 13 Arqueologia preventiva, comissariat per Oriol Fontdevila.

Coordinació: Oriol Fontdevila i LaFundició

-

SIMPOSI INTERNACIONAL
La cultura memorial contemporània a debat

8 i 9 de juliol de 16 a 20.30 h

A la Biblioteca de la Fundació Joan Miró

8 juliol

16 h
Obertura
Oriol Fontdevila, comissari d’Arqueologia preventiva
Toni Soler, comissari del Tricentenari BCN

16.30 – 17.15 h
Una ars oblivionalis? Quan l’art interroga la memòria
Oriol Fontdevila, comissari i crític d’art, Barcelona

17.15 – 18 h
Lugares, símbolos y políticas de la memoria: la herencia del siglo XX
Enzo Traverso, historiador i professor, Cornell University, Ithaca, NY

18 – 18.15 h
Descans

18.15 – 19 h
Lugares de olvido y archivos abiertos: Arte y memoria histórica
Miriam Basilio, professora d’Història de l’Art i museografia, NYU

https://nyu.academia.edu/MiriamBasilio

19– 19.45 h
La escena del crimen: convocando a los fantasmas
María Ruido, artista visual, investigadora i productora cultural, Barcelona
www.workandwords.net

19.45 – 20.30 h
Taula rodona amb tots els ponents

9 juliol

16h
Presentació a càrrec d’Oriol Fontdevila

16.30 – 17.15 h
Oblidar la història, aixecar blocs
Francisco Rubio, mediador cultural i membre de LaFundició, cooperativa de pràctiques artístiques i educació, Barcelona

17.15 – 18 h
Azul Blaseotto, artista visual i membre de La Dársena, plataforma de pensament i interacció artística, Buenos Aires

http://azulblaseotto.blogspot.com.es

http://plataformaladarsena.blogspot.com

18 – 18.15 h
Descans

18.15 – 19 h
Successors del passat: la temporalitat històrica i el procés creatiu
Octavi Rofes, antropòleg, professor i subdirector d’EINA, Barcelona

19 – 19.45 h
Joan Roca, historiador i geògraf, director del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (MUHBA)

19.45 – 20.30 h
Taula rodona amb tots els ponents

-

TALLER SOBRE MONTJUÏC
Prospeccions en la ciutat informal

9, 10 i 11 de juliol
Espai Taller de la Fundació Joan Miró

Coordinació: LaFundició i Oriol Fontdevila

Amb la col·laboració de: Associació de Veïns de Can Clos, Centre d’Estudis de Montjuïc, Lúa Coderch, Antonio Gagliano, Valeria Giacomoni, Grupo por el Cambio (Can Clos), Oriol Granados, Imma Jansana, Lola Lasurt, Taller de ficció, Mercè Tatjer, entre d’altres

9 juliol

10 – 14 h
Recepció dels participants
Presentacions per part de col·lectius i agents locals, treball de camp

10 juliol
10 – 14 h
Desenvolupament d’hipòtesis d’intervenció

11 juliol
10 – 14 h
Desenvolupament d’hipòtesis d’intervenció i producció

18 – 20 h
Presentació oberta dels resultats del taller
Plaça del mig, Can Clos

-

El simposi i el taller són activitats gratuïtes.

Per participar a tota l’escola d’estiu o bé a alguna de les parts, es requereix inscriure’s prèviament a: confirmacions@fundaciomiro-bcn.org

Places limitades

L’escola d’estiu té el reconeixement d’1 crèdit en estudis de grau de la Universitat de Barcelona (Facultat de Geografia i Història) i d’1 crèdit en estudis de grau d’Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya.

SWEET WALL COM A SISTEMA D’ECOS. COL·LABORACIÓ D’ARQUEOLOGIA PREVENTIVA EN LA RETROSPECTIVA D’ALLAN KAPROW

Escrit el 31/03/14 per Oriol Fontdevila

969480_528416887275994_1434690918_n

Soledad Gutiérrez i Laurence Rassel van proposar-nos re-inventar des del marc d’Arqueologia preventiva una de les accions d’Allan Kaprow (1927-2006) que formen part de l’exposició retrospectiva que la Fundació Antoni Tàpies dedica aquests dies a l’artista, Allan Kaprow. Altres maneres. La seva motivació tenia a veure eminentment amb la investigació històrica que està en la base dels projectes que s’impulsen amb el cicle i, d’aquesta manera, se’ns va proposar l’actualització de Sweet Wall, una peça amb què Karpow es refereix explícitament a unes condicions sociopolítiques determinades: la segregació d’Europa per mitjà del Mur Berlín. En relació al mur, l’artista va realitzar l’any 1970 el què un temps després qualificaria d’una “paròdia política”: la seva intervenció va consistir en la construcció d’un mur de trenta metres de llarg i d’un i mig d’alt en un solar de la mateixa ciutat, fet de blocs de formigó i, en aquest cas, amb llesques de pa amb melmelada que servien com a morter.

En el marc d’Arqueologia preventiva l’activació de la peça s’ha vist com una oportunitat per eixamplar l’espai de diàleg que es procura establir amb agents del sector historiogràfic i educatiu, i, així mateix, plantejar experiments que, més que amb la investigació històrica pròpiament, tenen a veure amb la reflexió historiogràfica. En aquest sentit, s’ha convidat a diferents grups vinculats amb la recerca històrica i l’educació artística per procedir a la reinterpretació de Sweet Wall a partir de problematitzar una de “les regles del joc” que va establir el mateix artista per a la realització de happenings –la qual té unes evidents implicacions pel que fa a la patrimonialització d’aquest art:  “Fes el happening només una vegada. Repetir-lo fa que perdi la frescor, et recorda el teatre i provoca el mateix que la planificació: et força a pensar que hi ha coses que has de millorar. De vegades et serà quasi impossible repetir-lo; imagina’t intentant fer còpies de les cartes romàntiques d’un antic amor per veure com la pluja escorre tots aquells pensaments tendres. Per què intentar-ho?”. (How to Make a Happening, 1966).

A partir d’aquesta premissa, s’ha treballat amb diferents grups per posar en escena Sweet Wall per mitjà d’un deliberat treball d’actualització.  Atenent a les especificitats de la peça, hem considerat que és per mitjà de la renovació del corresponent referent sociopolític que, en aquest cas, s’assegura un impuls per a l’actualització del happening. És a dir, la possibilitat de relacionar la peça amb problemàtiques que incumbeixen als diferents grups implicats en el present, és com es proveiria un pol de tensió que ens permetria defugir el mer re-enactment historicista i ens obligaria a repensar Sweet Wall en els paràmetres que el mateix Kaprow va proposar en el seu manifest.

D’aquesta manera, si partim que Sweet Wall mimetitza el Mur de Berlín en tant que hi llança una “paròdia política”, quina forma hauran de prendre els Sweet Wall que remetin a noves circumstàncies socials? I, al mateix temps, en les noves formes que s’adquireixin per mitjà de la re-invenció, com farem que l’antic Sweet Wall també hi reverberi i encara hi sigui reconeixible?

Al llarg dels darrers mesos s’ha convidat a diferents grups per pensar resolucions d’aquesta equació, que ens obliga a inventar solucions que es situen a mig camí entre la transformació i la repetició de la peça artística. Finalment, s’ha arribat a la formulació de quatre propostes d’intervenció que es realitzaran els pròxims dies 3, 4, 5 i 25 d’abril a diferents ubicacions de Catalunya:

Dijous, 3 d’abril, Barcelona: els participants en el Programa d’estudis d’A*DESK 2013-2014 actualitzen Sweet Wall per denunciar els abusos que els Mossos d’Esquadra han comès els darrers anys en relació a manifestacions a l’espai públic. En aquest sentit, s’assimila el mur de Kaprow al canó de so que el cos de policia ha incorporat recentment, per reproduir en aquest cas les instruccions que l’artista va anotar per a la construcció de Sweet Wall, a molta alta freqüència i per mitjà de la seva assimilació sonora al dispositiu policial. L’acció es portarà a terme a 9 ubicacions de Barcelona a les mateixes hores en què van tenir lloc els incidents que serveixen de referència.

Divendres, 4 d’abril, La Jonquera. 11h: un grup format per estudiants i professors de la Càtedra d’Art i Cultura Contemporanis i Màster de Turisme Cultural de la Universitat de Girona, i membres del Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera, actualitzen Sweet Wall per tractar sobre un aspecte controvertit com és la conservació i rememoració del patrimoni franquista. En aquest sentit, s’assimila el mur de Kaprow a la frontera pirenaica i a la línia de búnquers que s’hi varen construir durant la dictadura durant la dècada de 1940. Un dels búnquers en qüestió s’intervindrà per mitjà dels elements que va utilitzar Kaprow amb la seva intervenció a Berlín, així com amb elements que serviran per tractar sobre el passat i present de la frontera.

Dissabte, 5 d’abril, Bellvitge, L’Hospitalet. 11h: la re-invenció de Sweet Wall s’insereix en aquest cas en la segona escena de Bellvitge rol en viu, un joc de rol amb què el col·lectiu LaFundició i l’associació Necronomicon’s conviden a veïns i veïnes a recrear moments dels cinquanta anys d’història del barri. En aquest cas, l’esdeveniment és el boicot a les obres que l’any 1976 es va portar a terme contra la construcció de nous blocs de pisos a Bellvitge. En aquest marc, Sweet Wall s’insereix en l’episodi com al mur d’un bloc en construcció, del que els jugadors participants n’hauran decidir el destí per mitjà de la partida de rol.

Divendres, 25 d’abril, Barcelona. Un grup de l’assignatura de Crítica de la representació de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona s’ha incorporat més recentment per a la realització també d’una de les actualitzacions. En aquest cas, l’actualització girarà a l’entorn dels abusos en la contractació laboral en projectes artístics i culturals, si bé la seva formalització encara es troba ara mateix en procés de concreció.

Allan Kaprow acaba el seu assaig Education of Un-Artist (3a part, 1974) amb el següent joc de paraules: “Art, which copies society copying itself, is not simply the mirror of life. Both are made up. Nature is an echo system” [l’art, que copia a la societat copiant-se a si mateixa, no és simplement el mirall de la vida. Ambdós són invencions. La natura és un sistema d’ecos].  El treball que des d’Arqueologia preventiva hem proposat per rememorar Allan Kaprow l’entenem precisament com a això mateix: un sistema d’ecos i, alhora, un joc entre ecosistemes. En els pròxims dies procurarem que Sweet Wall ressoni de nou en el present. Per tal d’aconseguir-ho s’ha requerit d’un treball que compta amb la implicació d’un elevat número de col·laboracions i d’institucions, el qual ha tingut per objectiu actualitzar el significat i utilitat de Sweet Wall, per fer-lo circular novament com un eco per entre diferents ecosistemes i entorns naturals.

November 22 1975

Escrit el 22/11/13 per Oriol Fontdevila

ef1

Realització de ‘The Eternal Frame’, un re-enactment de l’assassinat de Kennedy per part dels col·lectius T.R. Uthco i Ant Farm. En aquesta ocasió el president dels EUA és plenament conscient del seu estatus d’icona mediàtica.

Es tracta de la primera ocasió en què es planteja el re-encatment de fets històrics com a pràctica artística? Curiosament això passa quaranta anys i un dia abans del re-enactment que ha impuslat LaFundició a l’entorn de l’origen de Bellvitge. Demà dissabte 23 de novembre de 2013, al Poble Espanyol.

The Eternal Frame by T.R. Uthco and Ant Farm: Doug Hall, Chip Lord, Doug Michels, Jody Procter
1975, 23:50 min, b&w and color, sound

Enllaça a UbuntuWeb

Gràcies a David G. Torres per l’enllaç!

80064. Un reenactment d’Artur Zmijewski

Escrit el 09/11/13 per Oriol Fontdevila

 

popup

Usualment, tendim a associar el reenactment -la recreació d’escenes del passat- amb la nostàlgia, així com amb la producció d’un tipus de relats i mitologies que són requerides especialment per la cultura de l’espectacle, la indústria turística o el folklore institucional. En relació amb la pràctica artística i el cinema documental localitzem alguns casos en què recentment s’han assajat alternatives, i en què el reenactment s’ha plantejat, especialment, com una possibilitat per produir narratives històriques amb un clar component crític, així com una possibilitat per experimentar amb l’articulació del temps històric amb el present. D’entre els casos pioners destaquen “La Commune (París, 1871)” (2000), de Peter Watkins, i “The Battle of Orgreave” (2001), de Jeremy Deller.

Un cas considerablement controvertit però que introdueix noves perspectives pel treball amb el reenactment, és la recreació que l’artista polac Artur Zmijewski va proposar de realitzar a un supervivent del camp de concentració d’Auschwitz, Józef Tarnawa: l’artista va proposar al supervivent la possibilitat de “renovar”, als seus noranta-dos anys, el tatuatge de pres que des de la II Guerra Mundial ha portat a l’avantbraç, el número 80064. La conversa entre Zmijewski i Tarnawa té lloc a la consulta d’un tatuador, on Tarnawa respon a algunes preguntes sobre la seva vida al camp. Es mostra vacil·lant pel que fa a la “restauració” del tatuatge, amb la preocupació que aquest segueixi sent “l’autèntic”.

Segons ha declarat posteriorment Zmijewski, quan va portar a terme aquest experiment en memòria històrica, “estava convençut que sota l’efecte del tatuatge recobrat les ‘portes de la memòria’ del supervivent s’obririen i es produiria una erupció de records d’aquell temps, un torrent d’imatges i paraules relacionades amb aquell passat dolorós. Però això no va passar.” El vídeo va ser realitzat per una exposició al Fritz Bauer Institut l’any 2004, sobre els quaranta anys de proves en contra els crims nazis a Frankfurt am Main. Finalment, però, el treball va ser rebutjat i no va formar part de la mostra.

Enllaç al vídeo: Artur Zmijewski, “80064″ (2004). 10′ 56”. Filmoteca del Museu d’Art Modern de Varsòvia

 

 

 

El moviment llibertari i la placa commemorativa

Escrit el 20/10/13 per Oriol Fontdevila

cb-aniversari-el-lokal-18-19-20oct13

 

Avui, amb Lola Lasurt hem estat a les Jornades “Transacció Democràtica” que ha organitzat l’associació cultural ‘El Lokal’, a Can Batlló, a la taula rodona “Les iniciatives de reparació i recuperació de la memòria històrica des de la perspectiva dels moviments socials”. Membres de diferents plataformes han tractat sobre la desafecció que les institucions públiques mostren actualment envers la recuperació de la memòria dels moviments socials llibertaris, així com la impunitat amb què perviuen els crims que s’han practicat als membres de grups polítics i organitzacions anarquistes des de la Guerra Civil.

Rolando d’Alessandro ha parlat sobre la querella que s’ha impulsat en contra l’estat italià pels bombardeigs a Barcelona durant la Guerra Civil; Pep Cara, de la Marxa Homenatge als Maquis, sobre la demonització que perviu a l’entorn d’aquest moviment de guerrilla antifranquista; i Sonia Turón, de l’Ateneu Llibertari del Poble Sec i del grup de memòria de la CNT, sobre la necessitat de derogar les lleis que actualment impedeixen reparar els crims comesos en contra l’anarquisme fins el 1977, com són la Llei d’Amnistia d’aquell mateix any i les lleis de memòria històrica de 2007, tant la catalana com l’espanyola. La seva intervenció s’ha vist reforçada per Patrícia Aznar, que ha explicat l’experiència del grup de la CNT en l’exhumació d’una fossa comuna a Sant Quirze del Vallès.

S’ha explicat com els protocols que imposa el Memorial Democràtic resulten considerablement perniciosos i un mecanisme de control per la historiografia que actua al marge de les institucions públiques. S’ha parlat també sobre la necessitat d’articular un tribunal internacional popular pel judici dels crims que els tribunals instituïts o bé ignoren o bé consideren que han prescrit. I, així mateix, s’ha debatut sobre com aquest debat a l’entorn del passat i la justícia sobre fets històrics, pot repercutir en la transformació política i social. En aquest sentit, planava sobre les jornades la consideració d’una transició democràtica, i no com el què es considera que ha estat una continuació de les institucions franquistes, una “transacció” en el millor dels casos, o bé una nova restauració borbònica.

Ens hem sorprès, però, de constatar com les alternatives polítiques en relació amb el treball de la memòria no s’acompanyen també per una reflexió estètica. Quan s’ha tractat sobre els processos per fer present la memòria en els espais públics, s’ha reclamat la necessitat d’utilitzar plaques commemoratives per senyalitzar carrers i places relacionats amb fets i personatges històrics, així com s’ha tractat de les dificultats per aconseguir permisos per instal·lar-les. S’ha explicat també una interessant anècdota a l’entorn de la placa que senyalitza La Canadiense, que ha canviat el seu contingut amb els canvi polítics, recordant-se primer la històrica vaga de 1919 per substituir-se després per una altra que recorda la seva fundació i patrons.

Amb el debat, hem volgut remarcar la necessitat de correspondre els processos de transició social que es plantegen amb processos de “transició estètica”, els quals tenen –al nostre entendre-, no sols implicacions formals, sinó que precisament també actuen a nivell epistemològic i polític. En aquest sentit, el rebuig a les institucions públiques que es pregona des del moviment llibertari ens sobta que no es correspongui amb un replantejament dels dispositius i mitjans per la commemoració i que, contràriament, aquests es limitin a mimetitzar-los.

La placa commemorativa és un dispositiu hereu de l’imperi romà i està associat amb l’idea de crear hegemonia social a l’entorn de certs aspectes de la història col·lectiva. En aquest sentit, és que ens preguntem: la lluita per inserir memòries oprimides a l’espai públic, es podria correspondre amb l’experimentació en processos i formats de commemoració que, d’alguna manera, fossin per sí mateixos democràtics? Hi hauria la possibilitat de reforçar, precisament, el procés de democratització per mitjà d’utilitzar uns mitjans que, enlloc de l’hegemonia, vetllessin per introduir en l’esfera pública l’antagonisme a partir del debat històric?

La veritat és que hem passat una estona molt interessant a Can Batlló i ja hem quedat amb algunes de les participants a les jornades que pròximament els proposarem continuar el debat en el marc d’Arqueologia preventiva.

Ell sobre ‘Ella corregeix els costums rient’, en 2′ 39”

Escrit el 19/09/13 per Oriol Fontdevila

http://

Oriol Vilanova from Fundació Joan Miró on Vimeo.

 

 

Arqueologia preventiva: vídeo amb resum del cicle en 2′ 50”

Escrit el 16/09/13 per Oriol Fontdevila

Declaracions d’Oriol Fontdevila, comissari d’Arqueologia preventiva from Fundació Joan Miró on Vimeo.

 

 

El record, que de sobte es fa ficció

Escrit el 11/09/13 per Oriol Fontdevila

s

“El record, que de sobte es fa ficció”, l’article que Time Out dedica a l’exposició Ella corregeix els costums rient, d’Oriol Vilanova, i a l’inici del cicle Arqueologia preventiva. Una setmana abans d’inaugurar, talment una preview! Per Aina Mercader.

Descarrega-te’l aquí: 10092013_TimeOut

Els llocs de memòria com a zones de contacte

Escrit el 08/09/13 per Oriol Fontdevila

A continuació presentem la traducció d’alguns fragments del text de Nora Stenfeld “Memorial Sites as Contact Zones. Cultures of Memory in a Shared/ Divided Present” (2011), publicat a Transversal – European Institute ofr Progressive Cultural Politics. En el seu post sobre l’Espai 14-15, LaFundició també utilitza el concepte de la “zona de contacte” per descriure l’espai de diàleg que procuren desenvolupar amb el seu projecte entre diferents sectors socials.

TG9

“Els llocs commemoratius s’ha convertit avui en dia en una pràctica habitual i un sector reconegut de les polítiques culturals. Per tant, la qüestió ja no és si s’ha de recordar, sinó sobre com s’ha de fer.

(…) Quina és la tasca d’un lloc commemoratiu? Quines restriccions historiopolítiques, quines exclusions i quines són les estratègies governamentals que s’empren quan es tracta de reconèixer aspectes negatius de la memòria com és la història dels crims nazis? Quins propòsits i significats es pressuposen en relació amb el reconeixement oficial i la transnacionalització de la memòria? I quin és l’espai que encara queda en aquestes polítiques culturals dels llocs commemoratius per enfocaments historicopolítics que permetin ruptures i prendre posicions antifeixistes? En altres paraules: com de governamental és la transnacionalització i l’actualització de la memòria?”

“En els últims vint anys, ha prevalgut una “nova narrativa” que ha fet possible la integració de la memòria negativa dels crims nazis i l’Holocaust en un relat positiu d’identificació. ‘Els esdeveniments commemoratius públics d’avui en dia en record de la destrucció dels jueus, testimonien una tardana però creixent consciencia que realment està tenint lloc en tots els països europeus’, escriu Enzo Traverso, ‘però ningú pot afirmar que un esdeveniment en memòria de l’alliberament d’Auschwitz amb la presència de Dick Cheney, Vladímir Putin, Silvio Berlusconi, Jack Straw, i Jacques Chirac estigui incentivant un ús crític de la memòria”. En aquest context, la historiadora Cornelia Siebeck alerta sobre les cada vegada més “històries del record normativament fundades amb un final feliç ” i que s’interpreten com un signe d’identitat europeu o fins i tot un valor per la comunitat global. Però, alhora, què podem fer si prenem seriosament aquest escepticisme envers la nova cultura transnacional de la memòria, que està carregada moralment i que neutralitza el potencial crític, al mateix temps que encara pressuposa que l’actualització  i la transnacionalització representen aspectes essencials del lloc memorial?  Hi ha la possibilitat d’una transnacionalitat diferent? I com haurien de ser les polítiques culturals d’un lloc commemoratiu que no tractin de pacificar i instruir sobre la lluita contra el feixisme i el racisme, sinó que més aviat de repolititzar-la?”

“Per tot això m’agradaria introduir el terme “zona de contacte”, tal i com va ser formulat pels teòrics postcolonialistes Mary Louise Pratt i James Clifford en la dècada de 1990 i que, en els últims anys, ha contribuït a conceptualitzar els museus i els processos d’educació com a espais de negociació. Pratt i Clifford van descriure les zones de contacte com a espais socials, en les quals les diverses posicions socials i culturals que hi entren en contacte han de coexistir de manera més o menys conflictiva i negociar. Malgrat que els dos teòrics postcolonials, que procedien de la literatura comparada i de la teoria de museus, probablement no estaven pesant en el context post-nazi quan van descriure i desenvolupar el seu concepte, la idea de la zona de contacte sembla que també pot ser productiva en el context dels llocs commemoratius: amb aquest concepte és possible imaginar les connexions que s’estableixen entre les diferents posicions que conflueixen en el context de la història dels crims nazis, però sense haver de suposar per això la seva unificació o apropiació d’una per part de l’altre. Aquest terme planteja que els espais socials de contacte són alhora llocs compartits i llocs dividits. (…) En referència amb el memorial, això vol dir que les diferents històries, les referències i relacions de poder poden sortir a la llum, però sense haver-se per això ni d’assumir ni procedir-se a construcció de diferència cultural. “

mario_lang_13

Aquí l’enllaç al text original.

Les imatges que hem utilitzat corresponen al projecte “So, what does this have to do with me, anyway?” i que li serveix a Nora Stenfeld de motiu de reflexió en el seu text. El projecte va ser desenvolupat per Büro trafo.K en cooperació amb els professors i estudiants de l’escola de secundària Brigittenauer Gymnasium, a Viena, i es va basar en el desenvolupament d’intervencions en el memorial que l’escola guarda al seu interior i que remet a la presó de la Gestapo que havia tingut lloc en aquell emplaçament durant el nazisme.

Les paradoxes de patrimonialitzar “centres històrics”

Escrit el 07/09/13 per Oriol Fontdevila

quito3841ce

Fragments de la conferència de Manuel Delgado, “La memoria insolente. Las luchas sociales como patrimonio”, pronunciada al Foro Habitar el Patrimonio, en Quito, el 4 de septiembre de 2013:

“La perspectiva experta establece que un centro histórico es un conglomerado monumental promocionable en virtud de ciertos valores abstractos de los que supone que es condensación. Una vez así considerado, el centro homologado como riqueza cultural se constituye en una especie de área protegida en la que recibe derecho a existir una cierta Verdad que, si no fuera por el recinto reservado en que se la confina, peligraría por causa de los factores depredadores –intereses económicos, apropiaciones prosaicas o el simple paso de los años– que ahí afuera la acechan. Ahora bien, sabemos bien que esos espacios, por así decirlo, “indultados” de la acción humana y del tiempo existen con frecuencia como contribuciones estratégicas a procesos que son, al mismo tiempo, de legitimación simbólica de las autoridades políticas que los patrocinan, al servicio de la ilustración de identidades e idiosincrasias impostadas afines a sus intereses, y de promoción en el mercado internacional de ciudades, de cara a hacerlas atractivas para los inversores en la industria turística, constructora u hotelera, todo ello en el marco general del ciclo actual de globalización económica, política y cultural.”

“En orden a habilitar esos barrios céntricos rigurosamente vigilados, reservados a vecinos y usuarios considerados solventes, exclusivos —y por tanto excluyentes—, lo que se acaba generando es una paradoja insalvable: su enaltecimiento en que “históricos” requiere expulsar antes la historia de ellos.”

Aquí, enllaç al bloc El cor de les aparences, amb més extractes de la conferència.