a
Espai 13
Fundació Joan Miró
Fundació Joan Miró
Amb el suport de:

Els ambaixadors de Bellvitge arriben al Poble Espanyol

Escrit el 18/11/13 per La Fundició

salida_1a_embajada_bellvitge

El proper dissabte, 23 de novembre, a partir de les 11h juguem la primera partida de la primera escena de Bellvitge rol en viu, oh, yeah!

Crear un joc de rol d’aquestes característiques està resultant ser tremendament complicat al mateix temps que molt il·lusionant. Després de mesos de treball en col·laboració amb el Club de Rol Necronomicon’s de L’Hospitalet, jugarem al Poble Espanyol de Barcelona la primera escena d’aquest joc ambientat en els 50 anys d’història del barri de Bellvitge. La partida està oberta a totes aquelles persones que vulgueu jugar: per apuntar-vos només heu d’enviar-nos un email a l’adreça hola@lafundicio.net i pagar 3 € d’entrada al Poble Espanyol (o sigui, que teniu un descompte de 8 € sobre el seu preu normal). Si veniu caracteritzats dels anys 60-70 molt millor!

Per desenvolupar aquesta primera escena hem comptat, a més de amb els i les amigues de Necronomicon’s, amb la col·laboració d’un grup d’estudiants de l’Institut Bellvitge i del Grup de Teatre Imaginari de Bellvitge i Altres Fantasmes, així com amb la participació de la Banda de Música Amics de la Música de Bellvitge.

Aquesta primera escena, que hem titulat Els Ambaixadors de Bellvitge, està basada en un episodi no molt conegut de la història del barri: el 1969 l’empresa constructora CIDESA va sortejar entre els veïns i veïnes de Bellvitge 40 viatges «turístico-sociales» per diverses ciutats d’Espanya que visitarien en qualitat ‘d’ambaixadors’ del barri. Aquesta ambaixada va ser rebuda per les autoritats i habitants d’aquestes ciutats amb els qui van estrènyer llaços i als que explicarien les bondats de viure a Bellvitge.

El diari La Vanguardia Española (actualment La Vanguardia) es va fer ressò a les seves pàgines, en el que semblen complerts publireportatges, de la ” innovadora” campanya de màrqueting de CIDESA, coincidint amb la commemoració del «cinquè aniversari de la seva activitat constructora [a Bellvitge]», tal com s’explica al peu de foto de la imatge que acompanya aquesta entrada. En aquesta pàgina (edició del dia dimecres, juliol 23, 1969) s’explica amb gran detall l’acte de constitució de l’ambaixada, durant el qual es van sortejar els viatges i van actuar artistes de renom com Georgie Dann. En aquesta altra pàgina (edició del dia dimarts 30 de setembre de 1969) podem veure als ambaixadors en el seu pas per Madrid, Granada i Sevilla.

Vam començar a idear Bellvitge rol en viu a principis d’aquest any, i des d’un inici vam presentar el projecte al grup de treball Bellvitge50, un grup impulsat per l’Associació de Veïns i Veïnes de Bellvitge i al Centre d’Estudis de L’Hospitalet, obert a la col·laboració de totes aquelles persones que vulguin contribuir a la commemoració del mig segle de vida del barri i en què ja veníem participant des de la seva constitució al 2011.

En un inici, Els Ambaixadors de Bellvitge anava a ser ambientada en la cerimònia de constitució de l’ambaixada, durant el sorteig dels viatges, però finalment s’ambientarà en la visita dels «expedicionarios» a diverses ciutats. Aquest canvi resulta d’haver “engranat” Bellvitge rol en viu amb la programació de l’Espai 14-15.

Com expliquem aquí, Espai 14-15 proposa desplaçar les activitats de mediació amb públics vinculades al cicle d’exposicions Arqueologia preventiva de l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró al barri de Bellvitge, en el qual des de principis d’any venim desenvolupant diversos processos de treball cultural des de l’espai físic de LaFundició. Amb l’Espai 14-15 proposem desdoblar o dislocar les lògiques institucionals del camp de l’art explorant quines vinculacions i diàlegs podem establir entre les pràctiques artístiques contemporànies i processos culturals que es donen en un context social específic que no és el de la pròpia institució artística.

La primera exposició del cicle -comissariat per l’Oriol Fontdevila- va a càrrec d’Oriol Vilanova, qui proposa amb la seva obra reflexionar sobre certes connotacions històriques i ideològiques del Pavelló Mies van der Rohe i el Poble Espanyol, dues arquitectures construïdes amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona al 1929.

El Poble Espanyol, un conjunt arquitectònic que reuneix rèpliques de nombrosos edificis i espais públics de tot Espanya, resulta un escenari ideal per jugar l’escena dels ambaixadors de Bellvitge; precisament el treball d’Oriol Vilanova assenyala el caràcter escenogràfic i espectacular tant del Poble Espanyol com del Pavelló Mies van der Rohe, una característica que, d’alguna manera, volem revertir activant aquests espais com a espais de joc.

Hi ha diversos exemples d’institucions artístiques que han obert espais i programes fora de les seves seus; habitualment aquests espais i programes reprodueixen les maneres de fer pròpies de la institució artística en contextos socials diversos, sense tenir en compte que en aquests contextos es donen pràctiques culturals que podem considerar tan valuoses i rellevants com la de l’art contemporani. Així doncs, amb l’Espai 14-15 no pretenem «acostar l’art» als nostres veïns i veïnes de Bellvitge seguint una lògica colonialista i il·lustradora, sinó trobar espais de diàleg entre les seves pràctiques socials i culturals i les del camp de l’art contemporani. Al mateix temps això també implica, és clar, abordar des de la pràctica cultural i l’art contemporani les maneres en què es construeixen els relats històrics i la memòria del lloc en el context de Bellvitge (però això parlarem en una altra ocasió).

Resulta significatiu, ens sembla, que el treball d’Oriol Vilanova hagi donat peu a aquesta escena en què veïns i veïnes de Bellvitge visitaran el Poble Espanyol, replicant el paper dels ambaixadors de 1969, al mateix temps que reverteixen i transformen, encara que només sigui de forma transitòria, la lògica espectacular del recinte, una lògica a la qual també està subjecta la pròpia Fundació Joan Miró. Aquests nous ‘ambaixadors de Bellvitge’ contemporanis nostres, no es presenten a la institució artística com a espectadors objecte d’una acció educativa, sinó com a subjectes que han construït col·lectivament un coneixement i una pràctica i que, d’alguna manera, ni que sigui transitòriament, potser desplacen i disloquen els llocs i les maneres en què es legitimen i valoritzen els discursos i les maneres de fer en cultura.

Tags: , , , , , ,

Leave a Reply