Illes de bosc de la nostra diàspora ecològica: Imani Jaqueline Brown i Paulo Tavares

Una sessió que recorre la práctica d'Imani Jaqueline Brown en diàleg amb l'arquitecte, autor i educador Paulo Tavares.

El treball d'Imani Jacqueline Brown traça l'abast i la violència, encara vigents, dels agents capitalistes i extractivistes que van propiciar l'esclavitud, el genocidi colonial i la saturació ecològica. Des de les microecologies dels cementiris negres que es manifesten com arbredes que interrompen l'horitzó de les plantacions de canya de sucre i les plantes petroquímiques, fins a la gentrificació de Nova Orleans després de l'huracà Katrina, la pràctica d'Imani posa al descobert les capes de violència que sustenten la societat del colonialisme d'assentament. Alhora, Brown revela pràctiques superposades i persistents de resistència ecològica i de cura al llarg del temps i de l'espai dins les ecologies negres.

La sessió recorre obres com Forest islands of our ecological diaspora (Illes forestals de la nostra diàspora ecològica), The holes in the earth mirror the holes in our souls (and from them we can grow trees) (Els forats de la terra són un reǙex dels forats de la nostra ànima [i d'aquests forats en podem fer créixer arbres]), If toxic air is a monument to slavery, how do we take it down? (Si l'aire tòxic és un monument a l'esclavitud, com l'enderroquem?) o l'assaig-manifest Black Ecologies: an Opening, an Offering (Ecologies negres: una obertura, una ofrena). 

Imani Jacqueline Brown és una artista, activista, escriptora i investigadora en arquitectura, criada a Nova Orleans i establerta a Londres. El seu treball investiga el que anomena el "continum de l'extractivisme", que s'estén des del genocidi del colonialisme d'assentament i l'esclavitud fins a la producció de combustibles fòssils i el canvi climàtic. En posar al descobert les capes de violència i resistència que constitueixen els fonaments de la societat del colonialisme d'assentament, obre un espai per imaginar camins cap a reparacions ecològiques.

Paulo Tavares és arquitecte, autor i educador. La seva pràctica se situa en les fronteres entre l'arquitectura, les cultures visuals i l'activisme. Mitjançant el treball amb múltiples mitjans, els seus projectes s'han presentat en exposicions i publicacions d'arreu del món, com la Triennal d'Arquitectura d'Oslo, la Biennal de Disseny d'Istanbul, la Biennal d'Art de São Paulo i la Biennal d'Arquitectura de Venècia 2023. És autor de diversos llibres que qüestionen els llegats colonials de la modernitat, entre els quals Des‑Habitat (2019), Lucio Costa era Racista? (2022), Derechos No‑Humanos (2022) i La naturaleza política de la selva (2024). El projecte curatorial Terra, en col·laboració amb Gabriela de Matos, va rebre el Lleó d'Or a la millor participació nacional a la Biennal de Venècia 2023, i Tavares fou seleccionat per ArchDaily com una de les millors noves pràctiques del 2023. Ha estat cocomissari de la Biennal d'Arquitectura de Chicago 2019 i forma part del consell assessor curatorial de la Biennal de Sharjah 2023. Actualment ensenya a la Universitat de Brasília i dirigeix l'agència d'activisme espacial autònoma.