- Dates
- —
- Comissariat
- Comissió d'activats
Laura Lamiel
Laura Lamiel a Barcelona
Aquesta és la segona exposició de Laura Lamiel a Barcelona. L’altra la va fer no fa gaire a la Galeria Ciento, i, tal com sol esdevenir-se, va passar inadvertida a molts. I és que en aquest temps, en què les mirades vagaregen àvides de sobresalts, d’atractius visuals més propis dels túnels dels horrors i altres atraccions de festa major, és fàcil que una pintura com la seva passi desapercebuda. Perquè les seves qualitats, les més pròpies i excel·lents, són poc vistents, requereixen una certa distància, més interior que no pas física, una certa disposició que ens faci receptius a aquesta vibració patent en totes les seves pintures.
El discurs explícit d’aquesta obra és una meditació determinada sobre el temps i l’espai que té un lligam evident amb el que, per entendre’ns, continuem aplegant sota la rúbrica de postminimal. No cal insistir gaire en aquest aspecte, el més evident i que ja ha estat ben descrit per altres comentaristes de l’obra de Lamiel. Un segon aspecte de la seva obra, que duplica l’interès que ens mereix, és el que resulta de certs trets formals i tècnics del seu treball, que l’obren a un terreny simbòlic més ampli, més transcendent. Em refereixo a l’abandonament relatiu dels mètodes tradicionals, a l’ús de recursos amb un valor mític clar. A les incisions, metàfora de les que l’arada fa a la terra. També a aquesta certa qualitat tèxtil que tenen els seus traçats, que ens remet a una de les primeres labors civilitzades. I, encara, a la manera reiterada, repetitiva, ritual, de sumar que tenen el conjunt i molts detalls de l’obra de Lamiel, en els quals preval un cert sentit proper al d’algunes pràctiques religioses.
Però enllà d’aquestes qualitats patents en la seva obra, n’hi trobem una altra que se sostreu més a ser descrita, tot i que és la que la singularitza més i la fa més estimable. Em refereixo a una certa vibració que, per a mi, sorgeix entre el clar afany d’objectivació plàstica que denota i la intensitat –gairebé en diria «sensualitat»– del seu impuls artístic, quelcom a què no és estranya, naturalment, la seva condició de dona.
Hi ha una altra manera de dir-ho, però em fa por que aleshores trairíem aquest afany seu d’objectivitat, malgrat que això ens obriria a una lectura molt més apassionant, i és que jo veig Laura Lamiel enderiada a amagar la llegenda que el seu nom anuncia i que les seves inicials repeteixen en el seu idioma a tall de recitat, a la manera de Duras.
Javier Rubio Navarro
Març de 1982
