- Dates
- —
Claude Viallat
Nota de premsa
Exposició: Claude Viallat, pintures
Fundació Joan Miró, 3 de novembre a les 19.30 hores
Nascut a Nimes el 1936, Claude Viallat comença als anys cinquanta a fer una pintura figurativa, d’un estil força tradicional, però en què l’aparició de temes tauromàquics denota una relació conscient amb l’obra de Picasso i amb el context mediterrani. És cap al 1963 que es produeix la gran ruptura de la qual sorgirà tota la seva obra posterior. Per tal d’entendre l’abast històric d’aquesta ruptura, cal recordar que la tradició europea ha reduït el quadre a no ser altra cosa que una «finestra». D’aquesta manera, queda valorat com a «imatge» d’una altra cosa, no com una conjunció de colors sobre un suport material.
Contra aquesta estàtica idealista, Viallat proposa resoldre per sempre més el problema de la «referència», és a dir, posar fi a la recerca de formes dotades de «significació».
Pel que fa a l’artista, és a partir del 1966 que la tela lliure, sense bastidor, substitueix definitivament el quadre de cavallet. Els colors són ordenats en funció d’una forma triada pel seu mateix caràcter infinitament repetitiu, de la qual s’acaben suprimint les darreres connotacions simbòliques que encara pogués transmetre. Viallat evita tant els esculls d’una pintura geomètrica com els d’una pintura informal. És possiblement això el que el situarà en un lloc a part en la pintura de la seva època. Viallat cultiva una composició simple i única, gairebé rudimentària, entre fons i forma, i d’aquesta manera retroba l’economia ascètica dels principis de la decoració primitiva.
La producció d’aquestes teles per sèries i la seva acumulació quantitativa acaben d’inscriure aquest nou «materialisme pictòric» en un moment històric ben determinat: el que obre, al final dels anys seixanta, el que podríem anomenar la «crisi de la representació».
La presa de consciència d’aquesta crisi mena Viallat i alguns altres artistes francesos a fundar el moviment Supports/Surfaces. Viallat el deixa el 1971, per bé que continuarà mantenint-hi relacions privilegiades.
Per treballar, utilitza lones velles, rebuigs de tapisseria i teixits diversos. Sent l’afany d’aprofundir en la noció d’empremta mitjançant un enriquiment del color, la multiplicació de les capes de pintura i el joc amb les possibilitats ornamentals del material, i també el desig de subratllar el treball monumental sobre les teles amb una pràctica més irònica i més crítica.
Viallat és un dels pocs artistes francesos contemporanis que ha fet una carrera internacional sense viure a París, i en les seves activitats d’animació ha lluitat sempre perquè l’art no quedés centralitzat als museus de les capitals.
És remarcable la relació que l’obra de Viallat manté amb la cultura pròpia del migdia de França –el Llenguadoc–, d’on ell és natural, i amb Catalunya, on va néixer la seva esposa.
El 1964 comença a fer de professor a Niça; més tard exerceix la docència a Llemotges i a Marsella, i actualment és director de l’Escola de Belles Arts de Nimes.
Barcelona, novembre de 1983
