- Dates
- —
- Comissariat
- Margit Rowell
Carmen Perrin
La noció d’el·lipsi aclareix el sentit de l’expressió plàstica de Carmen Perrin. L’el·lipsi és la forma d’una absència, d’una mancança o d’un sobreentès. En geometria, la forma d’aquest espai «negatiu» o «el·lipse» correspon a un oval o a un espai tancat descrit per dues corbes en tensió. Si en l’el·lipsi / el·lipse el buit adquireix sentit i l’indeterminat s’hi troba determinat, l’expressió el·líptica de Carmen Perrin es fa real per mitjà de la manipulació de materials concrets que, doblegats d’acord amb els mecanismes del ressort, dibuixen una presència activa en transparència. Des del 1985 la tensió defineix la major part de les seves escultures. La tria dels materials –orgànics, com ara la fusta, el cuir, el cautxú i el coure, però també el ciment i el plàstic– prové tant d’una atracció natural com del potencial expressiu que l’artista intueix en cadascun. Flexibles i alhora resistents, es troben al límit del que ella pot dominar físicament: amb els seus braços, amb les seves eines i els seus serjants. Muntades, collades, premudes, torçades durant el temps d’una exposició, les obres manifesten la confrontació puntual entre l’energia de l’artista i la resistència o l’elasticitat intrínseca de cada component.
L’obra de Carmen Perrin es defineix, doncs, en relació amb el mecanisme del ressort. Es pot dir que aquest mecanisme manté el vinclament de l’el·lipse en un equilibri precari i provisional. Aquesta condició de precarietat carregada d’energia és el que l’artista busca, no solament en les seves escultures transparents i com suspeses en l’espai-temps, sinó també en la seva vida mateixa. Aquesta recerca de formes abstractes i dinàmiques que, com l’el·lipsi, denoten una significació latent defineix el projecte de Carmen Perrin.
