- Dates
- —
- Comissariat
- Miquel Molins
Sergi Aguilar
El que dona caràcter d’obra a l’escultura de Sergi Aguilar és precisament allò que l’artista disposa i aplega entorn seu, la seva capacitat de delimitar i determinar un espai, de fer-lo expressiu, tant dins l’espai públic urbà i natural –Júlia, amb els seus 18 metres d’altura, a la via del mateix nom a Barcelona, o Marca d’aigua, conjunt que ha d’assenyalar les direccions cardinals en una platja prop del port de Tarragona– com dins l’espai privat –el cas de les obres d’aquesta exposició.
El mur, l’esfera que es projecta en el cilindre i el punt, els cubs, els prismes, el terra i les traces, el color, els daurats, el blanc, el vermell i el negre o l’accentuació purista d’una geometria irregular serveixen a Sergi Aguilar per la seva funcionalitat lingüística –es poden reconèixer amb facilitat–, però sobretot per la seva capacitat formal de definir i expressar, en ells mateixos, una experiència i un sentit personal de la vida.
El llenguatge de Sergi Aguilar gravita al voltant de la naturalesa i la història de l’home. Les seves escultures tenen el pes de l’experiència i l’existència humana i de la meditació reflexiva i, per tant, subjectiva. Però, a la vegada, s’expressen amb tota la precisió i determinació –levitat– que li permet el llenguatge. El mur és alhora el límit i la protecció, la cesura entre un espai pròxim, on som, i un de més enllà, que és el món. És una divisió psicològica, un espai on viure, però també un valor de visió i un nexe –el color és un material de pas–, no tan sols entre l’espai intern i l’extern, sinó també entre l’espai extern i l’espai profund, entre l’espai natural i l’espai estructural. La traça és el camí que cal seguir, ideat o assenyalat per algú per acomplir un fi. La petjada és el rastre. La cardinalitat és la imatge de la confrontació i de la correspondència entre cultures. So long és un see you poetitzat en un etern «fins sempre». Trom és «mort». Zin, la descripció imaginària de llocs remots. Dove és «on», la pregunta fonamental.
L’obra de Sergi Aguilar té un alt sentit dramàtic. Com una constant, i sense transgredir la integritat de la imatge, s’hi expressen caràcters oposats. A l’afirmació radical de geometria sòlida s’hi oposen tota mena de detalls excèntrics. A la sensació de monòtona severitat, el refinament i la sensualitat dels acabats. Al pes i a la gravetat de les imatges, la levitat del llenguatge. Sentit del drama que prové de la tensió fonamental entre la natura i la cultura, entre aquell fons de realitat natural i existencial i la síntesi de l’obra d’art concreta.
