- Dates
- —
Julian Schnabel
«Tota la pintura és metafòrica…, ens recorda quelcom que ja hem vist, és una clau per a la imaginació. A aquells qui pensin que la pintura tracta de si mateixa, els dic exactament el contrari: el quadre no pot evitar fer referència a un món d’associacions que pot tenir una cara completament diferent de la imatge que mirem. El concepte de formalisme imposa límits falsos a la pintura sota la màscara de la puresa estètica, com si això fos possible en la vida real.»
Julian Schnabel, CVJ: Nicknames of Maitre D’s and Other Excerpts from Life.
Certament, si bé Julian Schnabel sap extreure la màxima força expressiva de la pintura com a tècnica i com a matèria, no se’n serveix en funció de l’estètica, sinó que ho fa per remetre’ns a l’impacte de la realitat. Aquesta, però, és al·ludida de manera metafòrica, ja que allò que representa Schnabel no és pas la realitat fotogràfica, sinó el record d’allò viscut –per l’individu o per la col·lectivitat–, el pòsit de la memòria.
Si l’artista romàntic representava les ruïnes per al·ludir al temps –el passat idealitzat, el present desitjat i tantes vegades inabastable…–, Julian Schnabel se serveix tant dels velluts de la reialesa com dels fragments més humils de ceràmica –humanes deixalles en ambdós casos– per explicar-nos una història. Història que sempre podríem situar en un terreny molt pròxim a la novel·la, perquè, tal com diu l’artista, el que fa en cadascuna de les seves obres és crear una ficció, i aquesta ha de ser compacta. I, com és freqüent en la novel·la, l’amor i la mort hi ocupen sovint un lloc preferent.
Les històries de Julian Schnabel, però, com l’Ulisses de Joyce, poden tenir diversos nivells de lectura, atenent la confluència de la diversitat de factors que les integren. Hi acostuma a ser determinant el suport emprat. Si, en comptes de fer servir una tela convencional per pintar-hi al damunt, decideix fer servir una lona de camió o una vela de vaixell del Nil, és perquè, tant en un cas com en l’altre, solament aquest suport carregat de vida ja pot dir-nos molt de presències i sensacions acumulades.
En un altre estrat, en l’obra de Schnabel apareixen les referències al classicisme, al Quattrocento italià, a la literatura, als escriptors i artistes que admira i, molt especialment, a la cultura judeocristiana. Sense caure en un to ofensiu, les relíquies, la creu i els estendards ens remeten al cerimonial, al ritual, a la mística i –per què no?– també a la ironia.
El passat, però, no minimitza l’al·lusió al present. Així, no resulta gens difícil trobar, al costat d’un roig propi del vellut dels vestits dels més alts dignataris pintats per Tiziano o per Veronese, l’empremta urbana d’un drap rústic submergit en quitrà o en petroli, estampit, encara xop, damunt la superfície de la tela.
Sobre aquest teló de fons urbà apareixen sovint paraules que de vegades ens sobten per la contradicció del concepte que transmeten (Monjas al ajillo, Monges amb allada; Monjas de calle con buen ojo y jamón, Monges de carrer amb bon ull i pernil). Altres vegades transmeten sentiments (Treatise on melancholia, Tractat sobre la malenconia), reforcen la poètica de la composició (View of dawn in the Tropics, Vista de l’albada al tròpic), evoquen un personatge (Jane Birkin), un text literari (La macule, La màcula), etc.
Per a Julian Schnabel, la tasca del pintor ha de consistir a inventar noves maneres de mirar la forma, a descobrir a l’espectador allò que existeix però que aquest no havia notat que hi era. D’aquí ve que el format dels seus quadres no respongui a cap desig de monumentalitat, sinó a un afany de prolongar l’espai que ocupa i que estima.
Més que oferir una visió exhaustiva de l’obra de Julian Schnabel, l’objectiu d’aquesta exposició és mostrar-ne una selecció que resulti prou eloqüent pel que fa al reconeixement merescut de què gaudeix aquest artista nord-americà.
