| Que dolça és la sal del mar quan t’acarona…
«Comme de longs échos, qui de loin se confondent… / …Les parfums, les couleurs et les sons se répondent.»1
C. Baudelaire
En Joan Tabique no necessita equipatge. En Joan Tabique viatja sempre descalç, amb les mans a les butxaques i els ulls esbatanats de tant cercar nous horitzons. En Joan Tabique, a diferència de tots nosaltres, no té por d’encarar-se amb l’amor. Ni amb els somnis. Oh! Ni amb els records. En té tants!
Per a la seva escala a l’Espai 13, n’ha desembalat munts i munts, de records de tota mena, que, per a l’ocasió, han assetjat aquestes capses de Pandora del temps que són els baguls. L’objectiu de Joan Tabique és convidar-nos a un passeig molt particular per les golfes de la memòria, la seva i àdhuc la nostra. En la història del pensament, el passeig ―caminar tot escoltant-se un mateix― és un acte tant mental com físic, considerat un dels camins de la saviesa. Els claustres, els deambulatoris, mimetitzen els meandres del cervell. Com el temps i els records, són rodons, rodons perquè són infinits: els camins fan voltes a la Terra; el temps, quan creus que hi arribes, ja ha passat, i els records, els regires dins del cap… malgrat que, com diuen els africans, l’oblit és necessari per evitar matar algú diferent cada dia.
Així passejo jo… Cal mostrar-se valent, per gosar aventurar-se dins de tot el que un ha anat arraconant al llarg del viatge de la vida, l’olor de tinta de la infantesa, la canyella sobre el gelat de llet merengada, la calidesa d’una veu estimada, tants projectes i fracassos i morts i naixences. Però no se’ns convida a una cacera nostàlgica, sinó a un veritable viatge iniciàtic supra rationem (‘més enllà de la raó’), a través dels mecanismes de la gènesi poètica. En efecte, dins d’aquest pandemònium indescriptible de la memòria que ens ofereix l’altra Fundació, la d’en Tabique, cada visitant percep les seves pròpies connexions invisibles, que enllacen, segons un ordre més discursiu que literari, la dansa d’emocions, de sensacions, d’imatges i d’olors desvetllades pels records. Mentrestant, ben endreçats en els seus baguls respectius, aquests darrers se’l miren impassibles, perquè saben que, al cap i a la fi, el visitant no se’ls endurà a ells, sinó aquells records que portava en arribar sense voler reconèixer-los.
El postulat inicial d’aquesta exposició, que cal considerar com un acte d’amor, era reivindicar la supremacia de la poesia sobre els altres mitjans dits de comunicació. L’experiència sensible contra l’elucubració de despatx. La picaresca contra la ironia intel·lectual. La creació contra la cultura. La petitesa contra la grandesa. La fantasia és, sovint, l’única via que ens queda per accedir a la realitat.
Mónica Regàs
1 «Com ara llargs ecos que de lluny es confonen… / …Els perfums, els colors i els sons es responen.»
De «Correspondances», a Les fleurs du mal. |
