| Hi ha parets que només van a la seva
El blanc reflecteix, i, per tant, expulsa, tot el que li arriba. Així, l’Espai 13 acull exposicions i visitants per rebutjar-los millor. La seva blancor, igual com el rum-rum ininterromput de la caldera a la vora, hi fa insuportable estar-s’hi. Sabent que la millor defensa és l’atac, Ariane Epars va voler descobrir els mecanismes d’autoprotecció de la sala. I s’hi va estar llargament, a contracor.
L’artista va pensar de primer (com d’altres ja havien fet abans) a augmentar el soroll de caldera; després, a ensabonar ben ensabonat el terra fins a condicionar l’accés a l’espai pel perill de relliscar i trencar-se una cama. Però aquestes dues intervencions s’haurien limitat a crear un moviment centrífug1 i no aportaven res a la comprensió interna de l’espai. Valia més, va concloure Ariane Epars, donar al Cèsar el que és del Cèsar; en altres paraules, tornar a aquest infern blanc la seva condició d’infern… negre.
En efecte, la sala està situada al bell mig de les entranyes de la Fundació Joan Miró, pandemònium2 ocult, vila subterrània els habitants de la qual s’afanyen perquè el visitant dels pisos de dalt surti convençut de l’origen celeste de l’edifici i de les peces exposades. Destinat des de fa uns quants anys als corrents més experimentals i, per tant, més subterranis de l’art contemporani, l’Espai 13 no deixa de ser una cova dins la muntanya de Montjuïc. I qui diu cova diu gruta, mina, cava, ventre o cripta, indrets que, si l’un és negre, l’altre encara ho és més.
Finalment, l’artista ha triat un acte cacofònic i silenciós alhora: s’ha erigit en portaveu de les parets que estan en contacte amb l’exterior de l’espai (jardí, caldera, magatzems, etc.). I, lentament, obstinadament, n’ha ennegrit la superfície fins a fer ressonar cada protuberància de l’encofrat, cada escrostonament del guix, sense oblidar el més petit branquilló del jardí o la menor sotragada del muntacàrregues contigus.
Tot plegat hauria de dur l’espectador a experimentar la sensació de trobar-se a l’interior d’un futbolí, amb la pilota ficada dins el cap i accionada per l’artista.
Per mitjà d’aquest acte centrípet,3 Ariane Epars s’enduu literalment el visitant de la Fundació per una mena de camí de llum a l’inrevés: de l’esclat solar de l’arquitectura de Sert, al monòleg obscur dels murs de l’Espai 13. Però l’Espai 13 no hauria de tenir també el dret de ser tocat per la gràcia? Qui ens assegura que Turner, si ressuscités a l’era dels coets espacials, es posaria a pintar novament cels i tempestes i no pas a acariciar parets amb els dits? Les de l’Espai 13, en aquest cas.
1 Que tendeix a impulsar lluny del centre.
2 Capital de l’infern.
3 Que tendeix cap al centre. |
