- Dates
- —
Alain Fleischer. 1970-1995
Des de fa més de vint-i-cinc anys, Alain Fleischer s’ocupa simultàniament d’activitats pròximes i alhora força diverses: és cineasta (pel·lícules de ficció i documentals), fotògraf (però d’un caire molt especial), artista (les seves instal·lacions no tenen res a veure amb cap gènere tradicional) i escriptor (textos de ficció però també assaigs crítics).
En la seva obra, de vegades, aquests diferents suports es barregen i es combinen. Però sempre al servei d’un projecte específic, i mai en l’esperit d’una vaga noció de multimèdia ni en la ingenuïtat d’una transgressió o d’un mestissatge. Alain Fleischer se’n serveix per explorar nous territoris, per trencar estereotips, per desplaçar uns marcs massa rígids. I per donar a l’espectador, finalment, el marge d’iniciativa i d’invenció que li pertoca.
L’exposició que ara presenta a la Fundació Joan Miró, més que no pas una successió cronològica d’obres, proposa cinc itineraris temàtics per la seva obra. En cadascun d’aquests itineraris hi ha obres de períodes i de suports diferents (extractes de films i de textos inclosos).
A Les regles de l’intercanvi es fa palès fins a quin punt són incertes les fronteres entre diferents tipus d’imatges, entre temes, reflexos, dobles, etc. També s’hi fa palesa la importància que l’artista concedeix al lloc i al paper de l’espectador, i també als dispositius que permeten de regular-los: enquadrament, distància, camp i contracamp, etc.
Dispositius de captura mostra el pes de la noció de pantalla, d’aparició i de desaparició, de nusos neuràlgics (punts de muntatge, connexions), de transferències. I també de l’entremig (entre el que és animat i el que és inanimat, entre l’àmbit públic i l’àmbit privat, entre el somni o la «follia» i la racionalitat).
La banda dels éssers somniats fa èmfasi en diversos aspectes majors de l’imaginari de l’obra de Fleischer: la fragmentació i la desaparició de la imatge, el desplaçament, l’efígie, la captura i la seducció.
Anamorfosis del temps fa servir la percepció i la figuració del temps, procés en el qual també intervé la presència activa de l’espectador. És a l’espectador a qui pertoca de captar i de materialitzar determinades imatges projectades en el buit, o també d’imaginar-ne unes altres d’absents, que són evocades per uns noms gravats en el vidre.
Finalment, La narració, el joc de la regla evoca la tensió, característica de l’obra de Fleischer, entre la invitació a la invenció, a la narració, i les limitacions que imposa la regla. Rituals, protocols i variacions obren nous territoris.
Aquests conjunts diferents són naturalment oberts, es toquen i s’interpenetren. Les obres que s’hi despleguen abasten de l’any 1969 a l’any 1996, i hi ha diverses sèries que apareixen a més d’un lloc. Allò que es destaca en aquest itinerari, a més de la riquesa remarcable de l’obra, és el paper essencial que Fleischer concedeix a l’espectador, que és contínuament convidat a canviar de posició i de mirada, atret pel joc.
Régis Durand
