| Ah, la santa bufetada!
«El pinzell té quatre substàncies: muscle, carn, os i alè.» Jing Hao
Una exposició que sigui un bressol de preguntes.
Idealment, com més gent hi participa, més preguntes n’han de sorgir. De respostes, poques, almenys durant el temps que duri la visita. En el cas que en sortissin gaires, més valdria als artistes, i al comissari, plegar els estris i dedicar-se a feines dotades de més certesa: enllaunar pèsols de mateix calibre, per exemple.
A l’Espai 13, les coses s’equilibren per instint, primer, i per feina, després. Les obres ballen una dansa severa, feta de diferències, de tensions i d’estranyesa. Convindreu que el consens i l’harmonia no han constituït mai la primera matèria de l’art, malgrat que sempre calgui trobar uns pactes mínims per tal d’acordar les passes, o, si voleu, les regles del joc, d’aquest pandemònium pictòric.
La pràctica artística comuna als quatre artistes no implica que l’exposició vulgui parlar de «la pintura», ni de possibles oposicions formals entre retrat i paisatge o entre abstracció i figuració. No, Ping-pong no es cap exposició xerraire. A la seva edat, la pintura no necessita ningú que la defensi! Però no perquè sigui l’art més antic, no ha de poder ser el més nou…
Els quatre artistes ens indiquen, cadascun pel seu costat, quatre vies de recerca humanística, quatre obertures diferents, si no antagòniques, que són unes altres tantes formes de relació conscient, unes altres tantes possibilitats de comunió de l’artista amb el món contemporani.
Mireille Kassar ens proposa una població de persones freqüentables, amb qui poder mantenir diversos graus d’amistat, segons l’intercanvi que estiguem disposats a acceptar-ne. És un treball que opera per concentració i depuració dels cossos, en una recerca constant de la nostra essència espiritual.
El treball de José Aja parteix també d’una relació primigènia del cos, o més aviat el pinzell, considerat com una extensió d’aquest cos, i de l’acte com a principi autogenerador de la mateixa pintura. El quadre serà la recerca, l’evidenciació i gairebé la resurrecció d’aquest primer impacte físic, d’aquesta primera capa íntima que els anglesos anomenen dead painting, pintura morta.
El vessant informàtic del treball d’Ignacio Hernando té, com la seva pintura, un caràcter analític sobretot basat en l’estudi de les expressions facials. Per a l’artista, l’exploració d’aquest nou medi representa la possibilitat d’expressar-se amb la mateixa llibertat i subtilesa que amb la pintura, però aconseguint passar de la idea pensada a la idea executada sense intermediaris físics.
De les seves caminades per les perifèries de les grans ciutats europees, Yves Bélorgey n’extreu les lleis orgàniques del paisatge contemporani. El seu esguard, crític i apassionat alhora, ens remet a una relació més intrínseca entre l’artista i el seu entorn que la que voldrien imposar tantes aproximacions forçades entre l’art i l’arquitectura.
Tenim, doncs, quatre treballs particularment densos, reunits per la intuïció salvatge que una bona exposició pot complir la mateixa funció que una bufetada ben donada. Com deia Freud, visca la santa bufetada!
Mónica Regàs |
