| Durant tot aquest segle hem pogut comprovar que l’esport s’ha anat convertint en la celebració pública més popular del cos humà. Els estadis són les catedrals del nostre temps, i el seu terreny de joc, l’Olimp d’uns déus que, en molts aspectes, no semblen humans. És lògic, doncs, que en el nostre recorregut per les Anatomies de l’ànima ens aturem per assistir a un espectacle ben diferent.
*** ens proposa en núm. 2.01 una reflexió sobre diversos aspectes que nosaltres acceptem sense considerar-los: la imposició de les normes a la nostra vida quotidiana, la inamovible linealitat dels esdeveniments i la força de la nostra capacitat d’evocar fets anteriors. El seu llenguatge sorprèn per la diversitat, perquè en el grup hi intervenen tant artistes plàstics com de l’escena. La instal·lació prendrà sentit el 19 de desembre, dia de la inauguració, amb la intervenció de tots els artistes del col·lectiu. A partir d’aquell moment, l’Espai 13 serà la memòria física d’aquesta actuació. Els objectes, les imatges i, en definitiva, l’espai mateix s’explicaran i seran explicats per aquesta primera acció. La presència dels artistes i de les seves idees serà confiada a elements visuals i escènics.
L’imaginari joc que *** evoca aquí no vol fer referència solament a la celebració del cos. Els esports són, abans de tot, una imatge de la societat. El joc crea un espai en què unes certes convencions acceptades per tothom, jugadors i espectadors, són vàlides. Cadascun dels qui hi intervenen té la seva funció atribuïda: hi ha qui pot tocar la pilota amb les mans, hi ha qui només pot fer-ho amb els peus. Fins i tot hi ha un individu que pot jutjar i castigar les accions que la convenció, per al desenvolupament correcte de les seves normes, no pot permetre. Nosaltres ens hem de plantejar on és la diferència entre persona i personatge. Qui és qui? És que nosaltres mateixos no complim el nostre rol en el camp de joc de les convencions socials? El terreny de joc de núm. 2.01 és improbable: proposa unes normes que seria impossible de complir dins les nostres pràctiques habituals. És així com l’Espai 13 torna a ser l’escenari d’un món ben diferenciat del que hi ha a dalt de les escales.
A la nostra vida diària no posem mai en dubte que el temps és una constant. Els esports gaudeixen, un altre cop, d’una certa irrealitat. Els moviments de qui hi intervé són observats minuciosament i repetits a càmera lenta d’una forma obsessiva. És una celebració del «moment perfecte». Nosaltres, d’altra banda, estem acostumats que els esdeveniments avancin, evidentment, seguint una lògica lineal. Cada segon que passa permet un canvi en les coses que ens envolten i, imperceptiblement, en nosaltres mateixos. Com ja vam dir en presentar el cicle, la identitat i el temps són dos conceptes molt relacionats. *** vol jugar amb aquestes idees proposant una organització del temps tan sorprenent com la que fa del mateix espai i de les pràctiques socials. Al món de núm. 2.01 no hi ha cap raó per la qual l’aigua sigui al got abans de beure-la. En aquest univers on es plantegen unes normes socials noves (què hi fan, si no, totes aquestes ratlles a terra?), també se subverteix el temps convencional.
Posant com a prioritat el resultat visual sobre la lògica temporal, els personatges componen una peça que té una harmonia pròpia, un ritme quasi musical. La idea de caos en què es basa aquest nou temps vol que ens preguntem on és l’explicació de tot allò a què estem acostumats.
Ferran Barenblit |
