| Molts es van sorprendre quan Paco Cao va oferir per primera vegada el seu cos a lloguer, el 1993. El seu projecte Rent a Body proporcionava al públic la possibilitat de llogar un cos en diverses modalitats. La tarifa basic permetia la presència física; la premium, la confecció de treballs manuals; la deluxe, la utilització de tot el potencial intel·lectual. El projecte va portar Cao a Nova York el 1995.
Vas començar fa uns anys el projecte Rent a Body. Quin en va ser el resultat? Encara tens el cos llogat?
Condensar una resposta a aquesta pregunta és francament difícil, perquè es tracta d’un projecte molt dens, que va tenir unes implicacions múltiples i que, a més, vaig desenvolupar en dos països diferents, Espanya i els EUA. Ara ha arribat el moment de fer balanç i de confrontar l’experiència. Rent a Body va ser plantejat com una obra in fieri i, per tant, establir-ne els límits temporals és molt reductiu. Sempre vaig ser conscient que obria un procés d’un final incert. Avui aquest procés, íntimament, és tancat. Ja no em promociono com a cos de lloguer, com a mercader de mi mateix. Però, com en tota obra in fieri, un cop posada en funcionament té una vida pròpia dinàmica i esmunyedissa. De fet, una productora de Los Angeles està interessada a fer una pel·lícula basada en aquest treball. El projecte ja no em pertany, en certa manera, però continua viu.
És Alma Mater una conclusió de Rent a Body? És el pas següent o és un treball que comença de cap i de nou?
Alma Mater podria ser, en tot cas, una fractura, una inflexió, un lloc de recalada. Vinc d’un procés absolutament projectiu i dependent de la resposta aliena immediata. Això t’habitua a un diàleg en què la frontera entre privat i públic tendeix a esvair-se. Ara busco un discurs més sobri per recuperar l’alè i ancorar-me de nou en la meva intimitat. Alma Mater és aquesta recerca de l’ancoratge, del centre. Aquest no és pas cap treball plantejat com un discurs lineal, especialment des del punt de vista argumental, per dir-ho així, sinó que proposa una mirada més esbiaixada. Ara busco un reducte més íntim, i per això aquest treball té un cert llenguatge xifrat que només pertany a ell mateix, tot i que també inclou informació molt directa.
A Alma Mater reflexiones sobre el fet de la maternitat.
En resposta al títol genèric que tu proposes per a aquest cicle, Anatomies de l’ànima, he partit d’una expressió també contradictòria en els termes, Alma Mater, que lliga els conceptes ànima i modernitat. Es tracta d’un punt de partida molt frondós que m’ha permès encadenar una sèrie d’imatges i idees al voltant d’una dualitat perenne, l’emocional i el físic, incloent-hi de manera directa una referència a la meva mare. La recerca d’aquest lloc ha desembocat també en tema d’aquest treball. Aquest ΟΜΦΑΛΟΣ (‘melic’), aquest ancoratge, tan dens de significats, estarà perfilat per fragments. Es tracta d’una cosa que es replega sobre si mateixa. El jo, com una ombra indestructible, no es deixa abandonar, però ara es projecta en un diàleg allunyat de la dissolució que proposava amb el lloguer personal. El diàleg té ara un destinatari més immediat.
A diferència de Rent a Body, Alma Mater és una recerca més íntima de la teva identitat?
Lògicament, tot procés comunicatiu, de l’ordre que sigui, comporta l’elaboració de la imatge pròpia per part de l’interlocutor. Passa que en el procés Rent a Body jo volia posar en primer pla aquesta evidència: com l’emissor, el marc i el receptor interactuen d’una manera complexa i complementària. És ben sabut que això és comú a tot procés de comunicació artística, però intentava, precisament, explicar en detall aquest procés, esbrinar o revelar aspectes no sempre clars que ja tenen una tradició ben sabuda. No és pas que ara m’aparti d’aquest principi, perquè em sembla inamovible, no em pertany, ens regeix a tots. Simplement em situo en un horitzó més serè —que és pertorbador alhora— i més modest des del punt de vista de l’emissor. Ara si més no la part mediàtica ha estat deixada de banda, en la mesura possible, en tractar-se d’una instal·lació, llenguatge prou codificat d’artístic, que té lloc en un espai públic i que, per tant, ha estat concebut per ensenyar glòries i misèries. Per recapitular, efectivament, hi ha un desig, del qual ja he parlat, d’acotar, més que no pas una identitat íntima, un reducte d’intimitat.
Alma Mater, penso, és la materialització, la síntesi del procés creatiu que vas encetar amb Rent a Body. Aquesta codificació pot resultar complicada, perquè necessites la complicitat del visitant, de l’espectador, per compartir un mateix llenguatge.
Acostumat a un procés en què el marc i el receptor tenien una funció tan activa en el desenvolupament de l’obra, he hagut de fer un esforç de reubicació. En aquest nou treball s’objectiven físicament diversos conceptes des del començament. Ara no es reclama una resposta còmplice i immediata; aquest camí ha estat parcialment interceptat, tot i que no s’esquiva un exercici tangencial que continuï furgant en el paper de receptor. Alma Mater completa Rent a Body, però no pas com a recapitulació o síntesi, sinó més aviat com a contrafigura. Mentre que Rent a Body partia d’un procés comunicatiu d’anada i tornada permanent, Alma Mater ja té, des de l’inici, un interlocutor intern, que la configura i que està dissociat d’aquest receptor virtual indefinit, per dir-ho d’alguna manera. Curiosament, trobar aquest interlocutor ha estat el més difícil. Ja no es tracta de l’objectivació d’una evidència, sinó de la resolució d’una mancança.
Conversa per Internet entre F. B. i F. C. |
