- Dates
- —
- Comissariat
- Joan Punyet Miró
Calder
«Excloent-ne tot element anecdòtic, Calder redueix el seu objecte a unes poques línies simples agudament realçades per colors elementals, però només en virtut del moviment –i ja no d’un moviment representat, sinó d’un moviment real– és restituït miraculosament a la vida en la seva forma més concreta i ens transmet, amb la mateixa felicitat, les evolucions dels cossos celestes, el tremolor de les fulles, les branques, el record d’unes carícies.» Així definia André Breton, l’any 1941, l’obra de Calder. En aquells moments, l’escultor americà ja havia canviat la sintaxi pròpia de l’escultura, tradicionalment vinculada a la gravetat, per dotar-la de moviment.
El moviment en allò que essencialment és estàtic és el que caracteritza l’obra d’Alexander Calder. A inicis dels anys vint, tant si dibuixa com si fa escultura, el moviment és palès a l’obra de Calder. En el primer cas, per la capacitat que té de suggerir un gest o de transmetre la captació d’un moment de l’activitat dels personatges representats. En el segon, per la seva habilitat a servir-se de l’elasticitat del filferro a l’hora de provocar inequívocament el moviment, com si amb aquest material fes una prolongació dels seus dibuixos. D’aquesta època data una de les seves creacions més famoses: El Circ de Calder.
De la metàfora del moviment Calder va passar al moviment mecànic quan, cap al 1931, va introduir el moviment real a les seves obres a base de simples motors.
Als mòbils motoritzats van succeir-los, l’any 1943, les composicions conegudes com a Constel·lacions. Es tracta d’unes estructures extremadament delicades, fetes amb tiges de filferro, que connecten petites esferes de fusta. Tal com posa en relleu Dore Ashton en el seu text per al catàleg d’aquesta exposició, «les Constel·lacions eren d’una simplicitat sorprenent, prescindien de qualsevol detall innecessari i, més que no pas imitar la massa, l’evocaven amb gran elegància».
L’interès de Calder per dotar l’escultura de moviment el portà a fer el que s’ha convertit en l’aspecte més conegut de la seva obra: els mòbils. Amb aquests, Calder va aconseguir un equilibri perfecte de llum, color, ombres i moviment amb la màxima economia de mitjans.
L’inevitable contrapunt dels mòbils van ser els stabiles, en els quals la solidesa industrial substitueix la ingravidesa.
El caràcter inquiet i enginyós de Calder el conduí cap a aventures artístiques molt diverses, des de la manufactura de joies i d’utensilis domèstics fins a la confecció de joguines, escenografies teatrals, llibres il·lustrats, escultures mecanitzades, mòbils i stabiles.
La Fundació Joan Miró ha volgut afegir-se a la commemoració del centenari del naixement d’aquest gran escultor –del qual el crític d’art nord-americà J. J. Sweeney va dir: «l’humor que conté la seva obra és una protesta contra la falsa serietat de l’art i la vanitat de l’artista d’avantguarda, així com dels sectors erudits»– i retre no solament un merescut homenatge a les seves aportacions, sinó també recordar un dels més grans amics de Joan Miró. És testimoni d’aquesta amistat el contingut de la primera sala de l’exposició. També ho és, de manera permanent, la presència a la Fundació Joan Miró de dues obres donades a aquesta institució per Alexander Calder: la Font de mercuri (1937) i l’stabile Quatre ales (1972).
