| Xavier Hurtado
Barcelona, 1961.
Aquests darrers anys ha viscut a Nova York i a Bogotà. Darrerament han acollit activitats seves el CAAM, a Las Palmas de Gran Canària; Banff, al Canadà, i els tallers de Montesquiu, a Osona. Treballa en vídeo independent i en nous mitjans. És professor de nous mitjans a la Universidad Nacional de Colombia i a la Universidad de los Andes, totes dues a Bogotà.
Entrevista amb Jorge Luis Marzo
Una constant en les teves reflexions i obres és que posen en solfa conceptes molt arrelats en la percepció social de la tecnologia: la perfecció, la lògica, la infal·libilitat.
Prefereixo pensar que la tecnologia no és una estructura que creix com una finalitat en si mateixa i que és perceptible des d’algun territori. «La superposició de la tecnologia altera els camps en si i afecta els nostres intents de cartografiar-los, així com les activitats que hi fem», han escrit Rich i Menser. En concret, m’interessa la tecnologia com l’efecte d’un conjunt de pràctiques socials de poder, de reestructuració de relacions de dominació i submissió entre grups socials, entre comunitats. La tecnologia ha estat i continua essent un miratge de progrés. En la modernitat va ser un miratge ideològic; avui és un miratge pragmàtic, que permet que un discurs faci camí amb la mentida de ser la millor opció i la més democràtica. És impossible la interpretació real, perquè no hi ha possibilitat real de canvi, no hi ha opcions reals de deixar aquest tipus de lògica o de transformar-la. Ho podríem comparar amb l’opció de vot en un sistema democràtic. Ens van fent pensar com hardware i software. Ens fan pensar «virtualment». Triar en la realitat és sempre triar entre opcions il·limitades, i implica unes operacions cognitives i uns resultats que són impossibles de traçar. Si no fos així, podríem fer-nos una mena d’arbre interactiu amb el nostre destí o amb el que haguéssim de fer l’endemà. Darrere d’un processador sempre hi ha una metàfora de pensament humà encapsulat en forma de lògica, igual com darrere del software hi ha una idea d’opció. Però ni hi ha opció darrere d’un ordinador ni pot «executar» pensament. Allò que hi ha és input i output. Una gran metàfora i uns arxius finits com una cinta de vídeo, un disc dur, un CD-ROM, un DVD, o tots els servidors junts que integren la internet. Una altra cosa és que aquesta finitud sigui tan gran que sigui més duradora que tota la nostra vida, però l’aspecte quantitatiu no dona validesa a una opció. Tot això té a veure amb les estratègies de desinformació. I amb reestructuracions de formes del poder. Un poder cada vegada més ubic.
Els teus treballs integren moltes disciplines alhora, com ara la sociologia, la psicologia, la política i la crítica als mitjans. Al mateix temps, treballes amb personatges com per exemple malalts mentals i vagabunds. Sembla que tinguis una opció molt crítica del paper de les ciències socials i de la comunicació en la societat.
Crec que quan surts d’una disciplina, entres en un territori que implica totes les altres en un ordre diferent. És com provar de descriure els estudis culturals com el paradís de la interdisciplinarietat. Probablement algunes de les aproximacions són pures barreges, però n’hi ha algunes que no caben en cap més lloc del món acadèmic de la nostra cultura. Pel que fa a les ciències humanes blanques, recordo que un sabedor huitoto, fent una conferència sobre problemes mediambientals a la Universidad Nacional de Colombia, no va parlar de política, ni d’economia, ni de psicologia o de sociologia, sinó de «la tecnologia de la mort de l’home blanc», entenent què era per a ell la civilització que els va exterminant; «tecnologia», i de la destrucció. La seva percepció del sistema, la civilització de l’home blanc, amb tots els components polítics, socials, psicològics, econòmics, culturals i religiosos, la resumia amb un terme: «tecnologia de la mort». Però, d’altra banda, el fet d’investigar en clonatge i ADN per desenvolupar la vacuna definitiva contra el càncer és un progrés, oi? Penso que aquí parlem de tecnologia i de lògica i d’opcions reals. Això és interactivitat: en una banda, un huitoto, i a l’altra, la Bayer.
Et refereixes d’una manera constant a la interfície produïda per les màquines telemàtiques, especialment les màquines institucionals. Podries definir-la?
El terme interfície ve de la física, que la feia servir per definir una superfície que separa dos estats diferents, com per exemple la superfície del mar, que separa l’aigua de l’aire. Bé, és un terme interdisciplinari, oi? Les primeres computadores «parlaven» en el llenguatge en què «pensen». Llenguatge-màquina, el programador havia d’introduir i desxifrar el codi a llenguatge humà, de binari a decimal i viceversa, perquè la màquina executés les seves operacions lògiques i després els resultats servissin per a alguna cosa. Més endavant, de mica en mica, per facilitar la feina es van anar introduint utilitats fins a arribar als primers displays, teclats i llenguatges d’alt nivell, que feien d’interfície entre l’humà (decimal) i la màquina (binari). Amb el temps, el procés s’inverteix; la màquina fa el paper de programador, i tradueix el llenguatge humà al seu propi. Això passa en plena època de la guerra freda, una època de compartimentacions i mons tancats i en què, d’alguna manera, es tanca l’accés a l’interior del que passa a la màquina. La màquina fa cada vegada més operacions, més complexes, més ràpides i més globals (els canvis en si són quantitatius, per bé que no ho siguin els seus efectes en la realitat)… Cal facilitar la comunicació amb «ella». Cada vegada cal calcular més i més ràpid, com la necessitat dels calculadors de tir, o dels desxifradors de codis «enemics» en la Segona Guerra Mundial, origen de les computadores. La màquina ha de parlar el nostre llenguatge. Es trenca l’origen de la paraula interfície: ja no és una superfície que separa dos estats, si és que mai ho va ser, sinó una mena de llenguatge de traducció o més aviat un codi. Els anys setanta, al començament de les interfícies gràfiques, es parla del pidgin o del crioll per comparar els nivells d’interacció entre la màquina i l’usuari a través de la «interfície». Els pidgins i els criolls són llenguatges que es feien servir entre colons i indígenes al Carib i en algunes illes del Pacífic per fer transaccions de tipus «comercial». Ja hi ha molta gent que ha de fer cada vegada més càlculs complexos, i per a això fa falta una llengua vernacle, fàcil i que sigui entesa per tothom per fer les «transaccions». Així, ja no hi ha programadors, sinó usuaris. Els ordinadors tenen nom propi; la interacció amb la màquina és una «conversa»; el llenguatge és «llenguatge natural», i la interfície ha de ser user friendly. Ja no som davant una màquina, sinó davant una cosa que tothom ha de tenir a casa seva, com un frigorífic o un auto. Una metàfora a través de la qual viure.
Com neix Computación espontánea i com definiries amb paraules el que vol expressar?
És un paisatge mental. Però no penso pas que expressi en el sentit en què s’expressa en l’art. Invita a navegar al voltant d’una idea d’una manera de vegades irònica i amb un cert humor. Potser diria que són comentaris a idees que compartim alguna gent sobre els ordinadors, la tecnologia i paraules com interacció home-màquina, computer mediated comunication, user friendly interface, interactivitat, interfície i, sobretot, la relació entre el high art i el high tech. Penso que computació i espontània són dues paraules oposades; un ordinador o una màquina no poden ser espontanis i una persona no pot computar. Això no obstant, la metàfora de la intel·ligència artificial ha arribat a fundar la psicologia cognitiva. Tots els ordinadors tenen noms propis i hi «conversem» cada vegada més hores. Preferim un bon xat que una conversa a la finestra real-life. Fins i tot els camioners tenen sota el coixí arxius secrets baixats de la xarxa de coses molt «importants» per a la seva «investigació». Computación espontánea ve a ser un treball sobre la idiotesa artificial, com ens pensa, com pensem a través seu. També hi ha algunes idees sobre les relacions entre l’art i la tecnologia. Quan la gent pensa en tecnologia, veu en la imaginació una fira plena amb les darreres novetats en software i hardware. Quan pensa en art i en tecnologia, passa el mateix: veu en la imaginació fires de realitat virtual, amb so new age de fons. Crec que l’espai en què es troben la tecnologia i un cert tipus d’activitat artística és tan aviat terra de ningú com un camp de refugiats. Un espai és un espai de recontextualització, de desfuncionalització, de reinterpretació de textos tecnològics i artefactes, de reconceptualització de processos culturals i artístics. És un espai de pròfugs de l’art i de la tecnologia, i per això, d’entrada, no hi funciona qualsevol aproximació unidimensional, instrumental o artefactual tant a l’art com a la tecnologia. Últimament, una de les meves fonts d’inspiració han estat els tecnofans colombians, per dir-ho d’alguna manera; com transformen la paraula occidental tecnologia en una cosa totalment diferent. Provar de parlar d’ells és com provar de descriure IBM explicant les innovacions tècniques de les seves màquines. L’última cosa que se m’acut de pensar és que així l’arquitectura física de l’ordinador està marcada pels contextos en què s’ha desenvolupat; l’estructura tècnica que jo i altres puguem usar també està marcada per uns espais conceptuals, per unes idees, no pas al revés. |
