| Sospita
…Interceptar, gravitar, acudir, invertir, construir, sospitar…
Interceptar la circulació de la primera ruta d’un sistema d’agitació col·lectiva per mòduls/estacions estratègicament posats a les bastides…
Gravitar en el panòptic en direcció a un observatori eriçat de telescopis que apunten a allò que intercepta el projecte…
Acudir-hi vista la promesa que els instruments telescòpics facilitaran l’accés als detalls que s’escapen de la nostra capacitat òptica…
Invertir la retracció òptica manipulant els instruments telescòpics en relació amb la nostra capacitat apresa de desxifrar i de relacionar-nos amb el que ens és extern…
Construir excessivament al soterrani llargs corredors que sostenen i acumulen material disponible a l’espectador…
Sospitar de la creació d’un espai-ficció proveint-se de recursos per a l’estudi: mitjançant 28 propostes que es podrien multiplicar per diversos artistes (mòduls/estacions sobre les andanes), mitjançant els telescopis identificats amb fitxes, mitjançant el vídeo en el preponderant telescopi principal de l’observatori (d’imatges fosques de persones que construeixen eufòricament, però fragmentades i intercalades amb imatges cinematogràfiques i de la lluna en els seus cicles), mitjançant la possibilitat que encara hi hagi més text, però ara sobreanotat, i mitjançant el component digital ubicat a la internet…
Juhász-Alvarado ens convoca a una missió d’exploració potser cultural, potser política, potser imaginària…, que s’estén nit i dia, dies i anys, i que alhora implica segrestar-nos com a part d’un equip de treball. Se’ns proposa una aventura que, talment les grans conquestes, podria fer-se àrdua; que qüestiona, que controla, que dicta, però al seu torn se’ns ofereix com a plataforma perquè d’altres l’aprofitin, per avaluar-se i ser avaluat, per qüestionar-se i ser qüestionat. Ens aturem davant una zona que fantasiosament ens aproxima a un lloc especialitzat per a l’estudi (un espai oficial, com el d’una biblioteca) en creixement constant; on es col·lecciona, s’indaga, on de vegades es descobreix i on n’hi ha que reincideixen en una dèria d’acumular experiències que ens presenta, al seu torn, amb múltiples metàfores: un joc de miralls, de superfícies unes vegades més polides i d’altres més opaques, un joc de reflexions del que observa, el que és observat. Un mirall que ens presenta la reflexió de la nostra imatge, on l’individu viu en una col·lectivitat, però on s’exigeix l’espai individual, l’espai de l’art, l’espai… com un element indispensable per a l’existència mateixa.
El teu tram ens traça rutes que alhora serveixen de trampolins a les andanes del camí, penetren per túnels foscos i posen al teuler reflexions sobre la importància de l’art i reflexions sobre aquest art com un espai privilegiat que és ple de possibilitats per explorar, per construir, per conquerir, i on l’energia del treball i el procés, tant de l’artista com de l’espectador, són l’energia mateixa de l’existència.
Michelle Marxuach, 1999. |
