| Country Girls és el títol d’un relat de ficció escrit per Carles Congost. El títol d’una història concebuda per ser explicada en el marc d’una exposició. O d’una història de ficció narrada en un llenguatge visual per tal de ser mostrada en un espai tridimensional. En suma, el títol d’una exposició creada al voltant d’un argument. Justament, un dels trets essencials que caracteritzaran aquesta proposta.
Les protagonistes de Country Girls són la Palmira, la Sabina i la Theresa: tres adolescents nascudes en un poble imaginari —The Country— i entre les quals no hi ha cap més relació que el personatge que determinarà el seu destí: un noi —un motorista— que no les conduirà sinó cap a la infelicitat a través de la relació que manté amb cadascuna d’elles. Una mostra del fet que darrere de tot desig acostuma a haver-hi una bona dosi de dramatisme.
Lluny de facilitar una lectura lineal de l’argument sobre el qual s’anirà teixint aquesta història (o exposició), Carles Congost s’inclina per la simultaneïtat com a recurs per anar-nos-la relatant. De mica en mica. I així, amb un llenguatge directe, manifestament colorista, proper a una estètica pop, estereotipada, juvenil i fins i tot ingènua, opta per fragmentar la seva proposta mitjançant la creació d’escenaris molt diferenciats o de fragments més o menys aïllats d’una mateixa història sense principi ni final: tres escenaris força eloqüents, cadascun dels quals correspon a cada una de les protagonistes; un mapa general com a guia per situar l’acció i per, alhora, oferir-nos més dades dels seus protagonistes, i la coexistència en un mateix espai de llenguatges expressius tan diferents com el dibuix, la fotografia, el vídeo i el so —o la música—, l’eina amb què l’artista ens situa en l’atmosfera dins la qual es desenvoluparà la història.
Amb aquesta profusió d’ingredients sorgits de la mà de Carles Congost i que, en sumar-se a les aportacions d’altres professionals —creadors procedents de camps tan diversos com el disseny gràfic, la fotografia, el maquillatge, el vídeo o la música—, incideixen en la voluntat de transcendir les arts visuals; sembla que el que pretén l’artista és que l’espectador determini l’argument de la seva pròpia història.
En disposar dels elements necessaris perquè el públic s’involucri amb el que veu i adopti d’una forma conscient una actitud participativa, l’artista entén que la seva obra no és sinó una proposta per reflexionar sobre alguns dels temes que respiren pel darrere; pel darrere d’uns personatges alterats per motius d’allò més diversos (com el sexe, les il·lusions, els pressentiments o els desenganys) o pel darrere d’unes històries que, malgrat semblar mentides, no sorgeixen sinó de clixés perfectament coneguts de tothom.
Ara bé, entre els temes que d’una manera més o menys explícita constitueixen la proposta d’aquest artista, n’hi ha un que de tan insistent hauria de merèixer una atenció especial: el que es refereix a la complexitat de les relacions humanes, una complexitat que fa que les relacions que en principi no ens haurien d’aportar més que alegries siguin sovint el que origina bona part del nostre malestar. Com el que passa en les relacions d’amor i de desig.
Per bé que en la proposta d’aquest artista hi plana un final tràgic per al personatge que determina el destí de les tres protagonistes, el que sorprèn més en entrar a l’escenari on es desenvolupa la història és l’enorme sentit de l’humor amb què se’ns introdueix al drama. És una cosa que cal que algú ens faciliti, perquè de drames i de tragèdies ja en tenim la casa plena.
Frederic Montornés i Dalmau
Octubre del 2000 |
