| Nascut a Bruck, Àustria, l’any 1954, Erwin Wurm es dona a conèixer en l’escena artística internacional a finals dels anys vuitanta, quan, a través d’una sèrie d’escultures fetes amb pols i de vídeos realitzats amb peces de roba, deixa clar que l’escultura serà l’eix al voltant del qual girarà la seva obra. Una aposta que, a banda de suposar una línia d’investigació manifestament diferent de la que en aquells moments es duia a terme, suposava sense cap mena de dubte una veritable declaració de principis.
Tot partint de la premissa que res és per sempre i que tot pot decaure o destruir-se, el nucli central d’aquest desconstructor del concepte d’escultura i alhora creador d’una nova definició d’aquest terme no és cap altre que la persona, en el sentit que el seu treball requereix invariablement la presència d’una persona i que l’espectador és igualment present com a part integrant de la seva proposta. Ara bé, més que no pas la persona, el que realment interessa a Erwin Wurm és el cos com a matèria primera. Un cos que, per bé que no sempre serà visible, serà al darrere de les seves obres alliberat completament de qualsevol càrrega afectiva o simbòlica. Un cos entès com quelcom que ocupa un volum, mostra la seva opacitat i que, almenys per un temps, es veu alliberat dels seus atributs psicològics. I és que és justament la delimitació d’un volum el que és indispensable per a la comprensió de l’escultura i, per extensió, del nucli central de l’obra d’aquest artista.
Hereu de la concepció extensiva de l’escultura apareguda a finals dels anys seixanta i que, entre altres coses, advocava per abandonar l’objecte autònom per les escultures toves o per mostrar el procés de realització d’una obra tot deixant entreveure en el seu resultat —i d’una manera bastant explícita— una aparença d’inacabament, Erwin Wurm explora a través de les seves obres els límits entre l’objecte i l’acció o entre l’escultura i la performance, i dona al concepte de temporalitat una dimensió determinant. Així mateix, si el treball de Wurm es caracteritza per la facilitat a l’hora d’articular el seu discurs a través de pràctiques artístiques tan diverses com el dibuix, la fotografia, el vídeo o la performance, el que l’identifica més és la manera en què aconsegueix incloure la imatge en la mateixa noció d’escultura i la manera en què el subjecte —l’altre— es veu inclòs en el procés de realització de l’obra. Aquest procés, malgrat que sotmès a un marc d’acció i de temporalitat ben definit, deixa oberta la possibilitat de veure renéixer la mateixa obra en un altre lloc i gràcies a qualsevol altre, sempre que es respectin les directrius que dona l’artista.
Si bé la major part de les exposicions que l’artista ha dut a terme fins ara han estat constituïdes bé per alguna de les seves sèries fotogràfiques, bé pels dibuixos que a tall d’instruccions d’ús l’artista posa a l’abast de l’espectador per tal que sigui ell el qui, juntament amb els objectes que disposa, doni lloc —i també sentit— a les seves escultures, la proposta que presenta a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró és una selecció dels vídeos que des del principi de la seva carrera i paral·lelament a aquells treballs l’artista ha anat realitzant. Wurm els ha considerat en si mateixos obres autònomes i independents. Es tracta d’uns vídeos que, a diferència dels aspectes formals i de la presència plàstica al voltant dels quals construeix les fotografies, dibuixos o llibres, ens faran veure que al darrere de treball de l’artista també s’hi amaga una dosi important de sentit de l’humor.
Els set vídeos que es presenten són:
- 59 posicions, 1992. Imatges de cossos enfundats en pull-overs que canvien cada vint segons, canvi que ens mostra una successió imparable de formes i de colors en un moviment continu i sense ensenyar-nos en cap moment ni una sola part del cos que les retorça.
- Fabio vestint-se, 1992. Un personatge esculpeix el seu cos a còpia d’anar-se afegint peces de roba fins a aconseguir convertir-se en un ésser deforme, una deformitat que només es podrà construir progressivament i amb paciència, i seguint un mètode molt estricte.
- Gesicht (1.000 retrats), 1993. A través de 800 cares vistes pel davant i que canvien cada cinc segons, l’artista aconsegueix que l’espectador vegi les cares com una successió de masses alliberades completament de qualsevol càrrega afectiva o individualitzant.
- Memory, 1994/2000. Tot col·locant la càmera al revés, les formes volen i els objectes es desplacen com per art de màgia i sense estar sotmesos a les lleis de la gravetat.
- One Minute Sculpture, 1997. Potser la seva obra més coneguda. Es tracta d’un seguit d’escultures que no duren més que el temps en què l’artista tarda a fer la fotografia de l’acció. En aquest cas, queda reflectida l’acció des del moment en què es prepara fins que es dona per acabada.
- Athen, 25.09.2000, 2000. A partir de la imatge d’un carrer qualsevol d’una ciutat qualsevol (en aquest cas, Atenes), l’artista ens acosta, a través d’un zoom, a l’acció que passa a l’últim pis d’un edifici; una acció qualsevol.
- The Man Who Is Carrying a Bowl Above His Head for Two Years, 2001. La vida diària d’un personatge que es passeja durant dos anys pels carrers de la ciutat amb un bol a la mà.
Per bé que les darreres obres d’Erwin Wurm es caracteritzen per establir relacions equívoques entre els subjectes i els objectes tot modificant considerablement cadascun dels elements d’aquestes dues categories, la pràctica totalitat del seu treball posseeix la particularitat de suggerir reflexions essencials a través de mitjans d’una gran simplicitat i on el sentit de l’humor i del grotesc s’alien per tal d’emetre un judici altament irònic i incisiu dels modes de vida de l’home contemporani.
És possible, fins i tot, que, quan sortim de l’exposició d’aquest artista, no fem més que veure escultures arreu. Una altra manera d’entendre el nostre entorn. |
