| Xavier Veilhan
Lightworks
4 d’octubre - 18 de novembre del 2001
L’obra sencera de Xavier Veilhan, multiforme pel que fa als procediments, presenta sempre la veritat, la realitat: de la realitat en formen part la imaginació, el somni, la fantasia, la contemplació i la llegenda. Les seves obres constitueixen una recerca que permet de trobar, de tant en tant, un mecanisme sempre diferent per presentar la realitat en qualsevol de les seves formes. Aquests mecanismes es basen en criteris com ara la dimensió, la interrelació, la funció de l’objecte i la seva transformació. Tant si es tracta d’escultures tridimensionals (El rinoceront, 1999), com de fotografies digitals posades en escena com una pel·lícula o tractades com si fossin pintures (Els músics, 1997; L’orador, 1998), o bé de transformacions de l’espai existent en un espai «diferent» (El foc, 1996; El bosc, 1998; La cova, 1998), l’artista ha creat el seu propi univers, una iconografia personal sempre sorprenent i constantment renovada, però sobretot ha menat, sense desviar-se de la seva trajectòria, aquesta recerca per trobar el mecanisme, la manera d’articular una imatge no tant perquè funcioni, sinó perquè pugui existir. Una imatge que abans no existia entra a formar part del món, esdevé real. En definitiva, es converteix en una obra.
Per a la seva exposició a l’Espai 13, Xavier Veilhan crea un nou mecanisme visual que combina la imatge dinàmica d’una pel·lícula amb la singularitat i la irrepetibilitat d’un quadre.
Tres objectes més aviat misteriosos ocupen l’espai, bo i ignorant les parets: tant el davant com el darrere revelen una natura elèctrica d’aspecte senzill, quotidià, però també s’intueix que deu ser una espècie de «caixa negra» informàtica que permet d’encendre la imatge. Un miler de bombetes arrenglerades de manera compacta creen una superfície per a l’aparició de qualsevol cosa susceptible de ser una imatge. Una bombeta és un objecte quotidià, fins i tot un xic antiquat: avui en dia ningú no inventa res amb una bombeta, i encara menys un artista. En passar del digital a l’analògic, és a dir, de la informàtica a l’electricitat, Xavier Veilhan sembla emprendre un viatge cap enrere al territori de la
tècnica, i visita una de les poques regions potser encara per explorar. Aquestes bombetes fan la funció de pantalla, però una pantalla no vibra, no s’il·lumina, no es mou, només rep.
En certa manera, l’artista l’ha activada: la pantalla continua essent un receptor d’imatges, però també posseeix una activitat pròpia: necessitem que funcioni, i que funcioni bé, sense que falli cap de les parts que la integren.
Durant un temps la imatge és un misteri. L’espectador només percep un moviment de llum i una calor molt intensa. Els tres objectes semblen convertir l’espai que delimiten perfectament en un espai nou, «diferent», i si, quan ens trobem al bell mig d’aquest espai, tot canvia, fins i tot la temperatura, és perquè estem passant de la realitat quotidiana a una realitat d’una altra mena. Tanmateix, la imatge no es troba de seguida; cal caminar, recórrer l’espai visible per tal de veure aparèixer alguna cosa, alguna cosa real: una criatura, no necessàriament terrestre, o una acció, no necessàriament narrativa.
Seccionar la realitat en petits fragments regulars i alineats, descompondre la imatge per obtenir-ne la xarxa analítica en comptes de sintetitzar-la és, grosso modo, la feina que fa un ordinador, però també és un mètode utilitzat pels pintors considerats hiperrealistes, dels quals l’americà Chuck Close és l’exponent principal: un trajecte separa l’espectador de la perfecció de la imatge. És en aquest trajecte, en aquesta distància, on ballen els fragments d’imatges que després l’ull s’encarrega d’ajuntar. Així doncs, la superfície del quadre esdevé una expenedora d’informacions visuals, un circuit que cal programar. L’abstracció que rebem de prop, davant mateix de l’objecte, és el càlcul artístic, el mètode utilitzat per arribar a convertir el que veiem amb claredat a una certa distància en un rostre o en un monstre, que potser no existeix, però que de seguida tots identifiquem.
Donar una existència al que no existeix significa posar en moviment la part de nosaltres que es troba a l’altra banda de la vida activa i que és, en tot i per tot, una part de la realitat.
Grazia Quaroni
Exposició coproduïda per la Fundació Joan Miró, Barcelona, i la Galería Javier López, Madrid.
Més informació a: www.veilhan.net |
