| Daniel Chust Peters
Gira-sol
29 de novembre del 2001 - 13 de gener del 2002
No hi ha un concepte més convencional que un sistema de mesura. La realitat és fragmentada i mesurada per mitjà de paràmetres que l’home ha decidit, per facilitar la vida i els intercanvis. Un metre és un metre, immutable i fix. Marcel Duchamp va ser el primer a considerar aquesta rigidesa i la va replantejar mitjançant una obra que avui és història, 3 stoppages-étalon (1913-1915), en la qual la convenció és envoltada per la intervenció artística i conceptual i mostra tota la seva fragilitat.
Durant uns quants anys, Daniel Chust Peters ha pres com a punt de partida de la major part de les seves obres la planta del seu estudi, del lloc físic; per tant, de la mateixa creació. Tot modificant-ne l’escala, sense intervenir en les proporcions, i variant en declinacions infinites els materials, l’arquitectura de partida adopta les funcions i les aparences més diverses, i es transforma successivament en casa de nines, hivernacle, gàbia d’ocells o joc de jardí. Aquesta idea de transformació és fonamental en la seva feina, no sols perquè fa palès que la convenció més seriosa no és res més que un artifici i que la imaginació la pot reinterpretar amb tota llibertat, sinó també, i sobretot, perquè el nou espai creat pot ser habitat, utilitzat, recorregut per l’espectador.
Ens hem acostumat a considerar l’obra d’art un objecte estètic destinat únicament a la contemplació, però ja fa unes quantes dècades que els artistes ens han ofert una nova manera de visitar les exposicions i els museus. La qüestió de l’habitabilitat de l’obra és un tema molt actual, que implica diversos artistes de la generació de Chust. L’obra contemporània es toca, es viu, es fa servir, s’hi pot entrar, s’enfronta directament amb l’espectador, el seu ésser, el seu cos, les seves percepcions. Implica directament l’existència tant física com espiritual de l’home. En un sentit determinat, es pot dir que aquesta idea substitueix, en l’art contemporani, la idea de representació. La tasca artística, en comptes de representar, a la seva manera, la natura, el paisatge o una cara, presenta la realitat. D’aquesta realitat en formen part l’arquitectura del museu o de l’espai que allotja una exposició, els objectes que hi ha i els altres espectadors. Però també conceptes més fluids, com ara l’estat d’ànim de cadascú o el temps que tenim disponible per a la visita.
La proposta de Daniel Chust Peters per a l’Espai 13 té en compte totes aquestes idees i les radicalitza en una instal·lació compacta. En entrar a la sala, cal que abandonem la clàssica actitud de visitants.
Unes grans taules ocupen l’espai gairebé del tot, com si el volguessin englobar. Sobre les taules, hi ha objectes de naturalesa i matèries diverses, però tots amb la mateixa forma, la forma de l’estudi de la ciutat on l’artista ha concebut i fabricat tots aquests objectes. Es prega tocar. Es prega seure, concentrar-se en una de les activitats que cada objecte proposa (dibuixar, construir, omplir, fer circular, palpar, escoltar), entaular una conversa amb el vostre acompanyant o amb el perfecte desconegut que seu al vostre costat. L’artista proposa i no imposa. Ens podem limitar a mirar-nos-ho, ens hi podem quedar un minut o una hora o tot un dia. Cada objecte és concebut com un solitari, però se li poden descobrir i inventar altres funcions si es gestiona entre dues o quatre persones. Als anys noranta, el crític francès Nicolas Bourriaud va parlar d’estètica relacional per referir-se a una generació que passa per damunt de la contemplació per implicar de manera diferent i directa el públic. L’acció de l’artista, la proposta d’una obra similar, desencadena altres accions, sense imposar-les naturalment; fixa regles que cadascú pot trencar o corrompre.
Grazia Quaroni
Novembre del 2001
L’artista vol fer constar el seu agraïment a la Fundación Marcelino Botín. |
