| Grazia Toderi
Olympia
24 de gener - 10 de març del 2002
Íntim, irreal, infinit. Grazia Toderi treballa sobre aquestes bases simples i, alhora, grandioses. L’artista indaga la relació entre imatges i ficció, sospesa i proposa un equilibri entre sensació personal i col·lectiva, per bé que busca una equidistància respecte a tota visió estereotipada.
Artista videogràfica pura, Toderi presenta frontalment les seves imatges, en què combina fotografies, imatges documentals i turístiques, banals, i intervé subtilment per convertir el sentit de la vista en un món màgic on tot és possible.
En les obres que la van fer conèixer, fa ja una dècada —primer entre el públic italià i tot seguit en el context internacional—, s’hi revelava un petit esdeveniment, quasi sempre en l’àmbit d’una taula de cuina, fins a convertir-se, a còpia d’una repetició obsessiva, en un instant estranyat, en una inutilitat ostensible. Però, ben aviat, Toderi va fixar l’atenció en espais singularment diferents.
Algun d’aquests gestos, d’aquestes rotacions sense fi, va reaparèixer després en treballs successius, en què el cosmos, l’espai, l’univers conegut tocats de misteri ens arrossegaven en un remolí de somni amb reminiscències de ciència-ficció.
Una mica més tard, sense ruptures brusques, els seus vídeos ens presenten amfiteatres, teatres, estadis. Llocs, fet i fet, que apleguen grans concentracions humanes vinculades a esdeveniments de caràcter lúdic, com ara partits, certàmens i concerts. L’espectacle és la gent. El subjecte n’és la festa. El fi n’és l’exaltació. L’home s’hi ajunta a altres homes, milers, que juguen a observar el joc. És l’Homo ludens. L’espectador, més que no pas l’atleta que participa en una competició o el músic que fa un concert, és el protagonista d’un ritu col·lectiu impressionant.
Vista (visió?) aèria: la construcció humana es transforma en infinit. Llums irreals: tant se val si generades amb ordinador o no. Així, ens veiem transportats de la Terra a la Lluna, de la pantalla a l’espai sideral.
Rotació: el que és estàtic rep, i alhora emana, moviment. L’espai adquireix vida, arrenca a volar, sostingut per un estímul sonor incessant, un hop, una incitació a l’impuls, a la partida cap a destinacions llunyanes.
No és pas casual que en una de les obres més cèlebres de l’artista tingués per protagonista un estadi i per títol L’enlairament (1988). Un estadi és grandiós, sòlid, mai exactament bell; poblat i popular, tot sentors, empentes, tensions i expectatives. Cadascun d’aquests ingredients està com dissolt en la gran batedora que és la imaginació de l’artista, i el que en surt és un conjunt sublimat, un giny lleuger i tecnològic llest per salpar cap a mons remotíssims o intimíssims. Galàxies a anys llum de distància o estupors onírics experimentats en el somni o en la nit.
Per a aquesta exposició, Grazia Toderi fa irrompre a la pantalla una Barcelona inèdita i, tanmateix, existent. El 1992, amb els Jocs Olímpics, els més importants del món, Barcelona ascendeix al rang d’urbs ludens. L’Anella Olímpica n’és un exemple, com l’Estadi Olímpic, situat al mig del que s’ha anomenat dispositiu emocional, un mecanisme d’estimulació psicològica perfecte.
Partint d’imatges panoràmiques, preses des de dalt, una mica com de postal i, en certa manera, cartogràfiques, una arquitectura complexa es desenvolupa sobre un emplaçament colossal, en àmplies volutes, en corbes sinuoses, semblants a una serp o al fum. Les imatges originals, solars, diürnes, lluminoses, mostren el motiu amb nitidesa. Grazia Toderi les copsa per fer-les tornar fosques, encantades, nocturnes, bategants i tenyides de colors àcids no gens naturals. Natura, arquitectura i somni s’han de fondre en una cosa nova, abans inexistent. És això, la Faula? És això, el Somni? O és solament art?
Potser no cal recordar que, fa uns anys, homes i dones van habitar aquest lloc que avui sembla encantat, per competir ells amb ells i donar el bo i millor de si mateixos. Milers d’homes i dones hi van aportar, al seu torn, el bo i millor de si per donar-los suport. La seva presència és evocada avui per la remor incessant que omple l’espai, que embolcalla l’espectador i sembla no solament humà, sinó també una mica diví.
Grazia Quaroni
Gener del 2002
Agraïments a: Fundació Barcelona Olímpica, Barcelona. |
