| Vik Muniz
Laberints
Les imatges de Vik Muniz mai no són el que semblen. A través d’un treball d’apropiació, les seves obres presenten imatges molt conegudes o bé obres d’altres artistes del passat o del nostre temps. Són reconstruïdes al seu estudi de manera meticulosa i perfecta, i amb les matèries més insòlites: xocolata, quètxup, cendra, sucre, mantega de cacauet, pols. D’aquest set construït a l’estudi i domesticat per mans hàbils que han d’evitar el sentit enganxifós, colades imprevistes i taques indelebles, el públic no en sent l’olor: el que l’artista presenta és una fotografia impecable, neta i brillant, en què els diversos materials gairebé són irreconeixibles, i palesen insospitades qualitats plàstiques.
La qüestió de la realitat, íntimament vinculada a la fotografia, es replanteja del tot a través dels dos elements fonamentals i recurrents en el treball d’aquest artista brasiler que viu a Nova York: el passatge de les imatges d’una versió a una altra i el dels materials d’un estat a un altre.
Semblaria un mecanisme simple i ben lubrificat, però en aquest treball les contradiccions s’estratifiquen i generen qüestions fonamentals sobre l’art. La imitació es transforma en «ficció», en una història nova, en un discurs diferent. No hi fa res si la imatge presentada és molt coneguda i pertany a un context precís. Aquest context no serà negat, sinó ampliat, i el seu valor d’icona serà denigrat i, alhora, reforçat.
La noció de fotografia com a relació fidel de la realitat és del tot desestabilitzada. On és el subjecte? Existeix en el món? Es tracta de l’obra de referència, de la maqueta que la reconstrueix, de la nova imatge o del nostre record d’aquell origen? No hi ha una resposta; el treball de l’artista és plantejar aquests interrogants, és una mena d’exaltació de les contradiccions i, per tant, de les infinites possibles llibertats de l’art. Malgrat aquesta massissa presència conceptual, dia rere dia el treball de Muniz sembla ser experimentat per ell com a divertiment pur, i per això també diverteix el seu públic.
En aquesta mostra, les ambigüitats encara estan més accentuades per la tria del tema, un clàssic de l’imaginari de tots els temps: el laberint. Un laberint és una estructura arquitectònica de gran rigor i complexitat, que apareix com una massa embullada de murs sense cap ni peus. Treballant pacientment amb filferro, Muniz ha reconstruït imatges del segle xvi, extretes del Libro de’ Laberinti de Francesco Segala, un arquitecte italià. Bogeries que són el preludi del barroc, arquitectures visionàries, absència de qualsevol funció real, Vik Muniz s’ha sentit atret un cop més pel concentrat de potencial de bogeria que pot contenir una imatge. Declinat set vegades, accentuat per un Espai 13 organitzat de manera diferent en la seva arquitectura, el tema realment fa perdre el cap a l’espectador, el convida a abandonar-se a l’espai, a cercar en tots els seus racons una nova via de sortida. Estem segurs de trobar-la? A mesura que ens endinsem en l’espai, cada cop quedem més enredats en el laberint, que, estranyament, cada cop s’assembla més al nostre cervell.
Grazia Quaroni
Març del 2002
Exposició coproduïda per la Fundació Joan Miró, Barcelona, i la Galerie Xippas, París.
Per saber-ne més: www.xippas.com |
