| Thomas Huber
Tu i jo
9 de maig - 16 de juny del 2002
A Huberville hi pot passar de tot, des de coses ben banals fins a coses ben absurdes: una multitud de personatges van i venen; els interiors i els exteriors, segons les regles d’or de la perspectiva, es veuen amplis i exactes; sons, colors, formes s’encreuen i es donen els uns als altres el sentit.
Les criatures que s’hi mouen pertanyen, de vegades, a la vida quotidiana i, sovint, al món de la pintura. Aquest món no és imaginari, sinó real, vist que la pintura existeix, que el quadre és allà davant nostre. La forma, el fons, la dona de l’artista formen part d’un mateix univers, participen tots en la mateixa escena, en la mateixa situació.
Pintura de cavallet, instal·lada damunt de cavallets dignes de l’estudi vuitcentista més clàssic, l’obra de Thomas Huber és, malgrat aquestes premisses, extraordinàriament innovadora.
Més que no pas inventar o crear personatges i situacions, Huber els destaca, els fa saltar als ulls, i cadascuna d’aquestes invencions pictòriques passa a formar part de la realitat i viu una vida pròpia, que es fa independent de la del seu creador. Alhora, els personatges passen d’un quadre a l’altre, d’una escena a la següent, i els podem trobar en obres molt diverses.
Una vida batega dins de cadascun i de tots els quadres: l’artista n’és partícip, però aquesta vida també continua quan l’artista deixa el quadre, l’estudi, per dedicar-se a ocupacions no artístiques. Huber es preocupa, doncs, de mostrar no solament la superfície, el «davant» del quadre, sinó també el dintre, el darrere. El visitant no es pot sostreure a aquest mecanisme potent desenvolupat per Thomas Huber i resta com englobat en l’escena, sense cap distància, sense escapatòria. Amb sentit de l’humor més que no pas amb ironia, l’artista posa en mans de l’espectador una sèrie d’elements per seguir pas a pas l’estrafolari anar i venir d’éssers vagament antropomorfs apressats en els afers quotidians, que han de desenvolupar-se en un quadre per existir. Discussions, posicions, accions semblants a les del món dit real, però tot predisposat perquè cada un tingui una vida independent, de l’espectador, de l’artista mateix.
Així, doncs, la sensació no és pas d’assistir a una escena o de trobar-nos davant una descripció o representació —com se’n vulgui dir—, sinó de formar part d’una situació que té la seva pròpia realitat.
Tanmateix, interiors i exteriors, abarrocats a vegades de personatges, d’objectes, de quadres visibles o només entrevistos per sobre l’espatlla però, oh, que presents!, són d’una precisió extrema que no hauria de deixar lloc a la fantasia. Però el sol fet de ser a la tela, d’haver acaparat l’atenció de l’artista, mostra com és d’absurd i extravagant el nostre món, no pas el de la pintura.
És així com, segons l’artista, el text esdevé pretext.
[…]
Grazia Quaroni
Abril del 2002 |
