| Aernout Mik
Flock
27 de juny - 28 de juliol del 2002
La cosa més sorprenent del treball de vídeo d’Aernout Mik és que no explica els motius de res del que hi passa. Hi ha una mena de violència, bé que mig esmorteïda, controlada, que es desencadena sense que sapiguem per què en escenes repletes d’actors vius i de robots que es barregen sense poder-los distingir: perquè els robots són perfectes, sens dubte, però també perquè els homes adopten gestos mecànics, repetitius, deshumanitzats. Del caos dels esdeveniments, n’esperaríem una remor que no hi és. Tot es desplega enmig d’un silenci irreal, en un desfilar regular de la imatge que contrasta amb la confusió de l’esdeveniment que sembla ser, o haver estat, clamorós, decisiu.
Molt sovint, davant les obres de Mik, un té la sensació d’haver fet tard, d’haver-se’n perdut l’essencial, de no haver assistit a l’esdeveniment que és la clau per llegir tota la història. No sabem distingir si els cossos distesos estan acotxats per la son o pel coma; si les concentracions humanes són l’espera d’un concert de rock o l’aplec d’un dels únics supervivents d’una catàstrofe nuclear. No tan sols l’esdeveniment, sinó també la seva dimensió històrica, el seu grau d’importància, és inabastable i sembra el dubte. Simple mala educació quotidiana o alerta a la bomba, no aconseguim entendre per què tothom s’empeny sense pietat, o per què la policia ataca certs manifestants els objectius dels quals ignorem del tot.
En els seus treballs més recents, Mik fa servir el sistema de diverses pantalles (de dues a cinc) on la imatge desfila sincronitzada i la mateixa escena és proposada des de punts de vista diferents: això confereix ubiqüitat a l’espectador, però no per això li revela més coses dels esdeveniments. Cal suposar, doncs, que l’efecte que l’artista persegueix no és pas l’esdeveniment, sinó la pèrdua de l’espectador.
Aquests principis han dirigit la producció de Flock, doble projecció, realitzada amb motiu d’aquesta exposició. Els ingredients principals en són una atmosfera nocturna, un sentit d’espera llarga, pacient i pesada, actes inconsults i imprevistos que es desencadenen d’una petita multitud d’homes i animals agrupada per no se sap què. I no se sabrà. Res no es revelarà dels motius d’aquesta imatge, de les resplendors d’una nit llarga i certament especial, però potser tot just una etapa d’una llarga sèrie d’altres nits d’espera. La gran força de l’obra de Mik ve del fet que sap crear imatges, una escena elaborada i complexa, privada de tota informació. L’espectador podrà observar l’escena detall per detall, des de diversos punts de vista, però no en capirà mai el sentit i se sentirà més i més perdut, poc preparat per seguir la lògica dels esdeveniments. Tanmateix, una lògica narrativa, una lògica tout court, on és necessària. Si el desassossec s’imposa, no és pas certament pel realisme de la representació, que és evidentment una posada en escena cinematogràfica manifesta que no vol tenir res a veure amb la realitat tràgica dels esdeveniments. Una vena d’humorisme impregna totes les obres de l’artista, just per aquesta falsedat ben visible, que de l’absurd en fa un tema, i del comportament humà, un detector de l’absurditat. El sentit del treball de Mik consisteix justament a recol·locar l’esdeveniment respecte a la sensació que la seva presentació pot provocar. Com en altres films seus, els protagonistes no es parlen, i sovint el seu comportament és oposat.
Se’n surt també en silenci sense haver sabut res de nou.
Grazia Quaroni
Juny del 2002
Flock és una obra coproduïda per la Fundació Joan Miró, Barcelona; FRAC Champagne-Ardenne, França; Pori Art Museum, Finlàndia; The Project, Nova York / Los Angeles; carlier | gebauer, Berlín, i Galleria Massimo De Carlo, Milà.
Amb el suport de Mondriaan Stichting, Amsterdam, i la col·laboració d’Imaginart, Barcelona. |
