|
Psychodrome.02
Franz Ackermann, Michel Gouéry i Fred Tomaselli
19 de desembre del 2002 - 9 de febrer del 2003
Segona etapa de Psychodrome, el nostre recorregut pels camins del trastorn. Trastorn de la visió, de la consciència a través de la imatge, pertorbacions i interferències entre la realitat i la il·lusió, el somni i la vida de cada dia, el son i la vigília; l’absència de linealitat, de principi i de fi, esclats de colors i de formes, creació de motius repetits a l’infinit amb obsessió. Tot això és Psychodrome, que no podia sinó prendre espai en formes rodones, i per això s’ha pensat en un mòdul arquitectònic amb estructura evolutiva de cercles concèntrics evocadors de laberints, espirals o rodelles.
Si a Psychodrome.01 la paraula clau era hipnosi, ara es tracta més aviat de visió. La visió voreja sovint l’al·lucinació, que pot néixer directament d’un estat particular de la consciència o ser induïda per substàncies vegetals o químiques. Una de les característiques d’aquest fenomen, que envesteix físic i psíquic i en fa una sola entitat, és la simultaneïtat i la desfilada extremament ràpida de les imatges. I d’imatges ràpides i simultànies es tracta, de fet, a tot l’Espai 13, que ja no és tan sols l’espai que rep les obres, sinó que esdevé també el suport de l’obra mateixa, i, per tant, el lloc mateix de creació i de vida d’aquesta obra. Es pot parlar, sí, d’una exposició de pintura, però d’una exposició on de vegades els quadres no són pintats o en què la pintura no té quadre, sinó que quasi sorgeix de l’espai.
Franz Ackermann
Nascut el 1963, viu a Berlín.
Com ell acostuma a fer, ha actuat directament sobre les parets. Waterfall Burning (2002) anuncia, ja amb el títol, aquell aspecte particular de la simultaneïtat que es defineix amb el mot sinestèsia, una composició d’estímuls sensorials diversos que semblen contradictoris i que no passen de ser complementaris. La sinestèsia és allò que permet de «sentir» un color, «tocar» un so i, en aquest cas, és el que permet a l’aigua de cremar, a la cascada de pujar. Les seves formes esclaten a la paret, dominades per una perspectiva inestable, que va cap a l’espectador, que li cau gairebé al damunt en una apocalipsi tota color. Naturalment, aquest sentit del caos, aquesta pintura sense inici ni fi és dirigida per un projecte de precisió extrema, i, per refermar que és un treball ancorat en la realitat, i més especialment en la realitat urbana de totes les ciutats del món, hi trobem sovint, integrades en la pintura, una o més fotografies.
Michel Gouéry
Nascut a Rennes, França, el 1959. Viu entre París i Nova York.
Simultaneïtat és la paraula d’ordre també de Michel Gouéry. Al mateix quadre hi podem trobar, de fet, motius i retrats, elements grossos i petits, figuratius i abstractes, monocroms i multicolors. Sense témer les aproximacions agosarades, Gouéry fa de la pintura mateixa l’element unificador de tot, tant de la realitat com de la irrealitat, tant de la història de l’art com de l’actualitat de la crònica o de la política. Tantrisme i historieta il·lustrada, impressionisme i pornografia, barroc i caricatura conviuen alegrement a la mateixa tela i troben justament allà dins la cohesió. La insolència de l’artista arriba al punt de convèncer totalment l’espectador de la necessitat de cadascun dels elements, i el fa sentir al davant d’una obra de coherència extrema.
Fred Tomaselli
Nascut el 1956, viu a Nova York.
Fred Tomaselli fa quadres sense pintar. Els seus motius de remolins i galàxies, impregnats de referències literàries, presenten una mena de nou univers, d’utopia distorsionada que desestabilitza l’espectador. Els seus treballs són collages, per veure’ls sia de lluny, per un efecte còsmic i visionari, sia de prop, per descobrir la minúcia del sistema i la varietat de les matèries, no sempre lícites, no sempre legals. Descobrim, doncs, de prop què provoca aquestes visions imaginatives que hem assaborit de lluny: píndoles, fulles, insectes i una multitud d’objectes minúsculs de diversa naturalesa es troben englobats en la resina, organitzats amb una precisió extrema fins a arribar a una superfície perfectament llisa. Presentant les substàncies que indueixen a l’al·lucinació juntament amb una imatge global visionària, Tomaselli arriba a presentar causa i efecte en cercle total, l’abans i el després simultàniament, i distorsiona temps i espai en infinites declinacions.
Convidat especial: monochrom, grup d’acció artística vienès. El vídeo presentat, produït per a la Biennal de São Paulo 2002, és un deliri d’imatges exagerades i recontextualitzades, deformades, reactivades. Un cop més, estrats visuals i de significat s’acumulen simultàniament. Les imatges s’estrafan com si les miréssim amb ulleres deformants i la ficció més absurda es transforma en noticiari televisiu. |
