| Espai 13
Cicle 2004-2005
Obsessions
(zero % estàndard)
Cicle de cinc exposicions a càrrec de
Montse Badia
Masterpieces
Sumi Maro
14 d’octubre - 6 de desembre del 2004
La minuciositat és una de les característiques principals del treball de Sumi Maro (Gifu, Japó, 1954). L’artista duu a terme empreses gegantines, com ara copiar fidelment obres que són fites de la memòria col·lectiva, a les quals afegeix detalls subtils i petits temes que n’actualitzen els referents i la lectura. Aquest és el cas de La batalla d’Alexandre a Issos (1529) d’Albrecht Altdorfer (1480-1538), una magnífica composició que recrea la mítica batalla d’Issos d’Alexandre el Gran (333 aC) contra el rei persa Darios. La història d’aquesta obra mestra té les seves anècdotes: va ser, per exemple, una de les obres preferides de Napoleó, que la va tenir penjada a la seva cambra de bany. Actualment, forma part de la col·lecció de l’Alte Pinakothek de Múnic. Igual que Altdorfer, Sumi Maro va dedicar més de tres anys de treball a reproduir minuciosament cadascun dels detalls d’aquesta obra de dimensions no excessivament grans (158,4 × 120,3 cm), en què, en homenatge a la seva rellevància contemporània (i també als seus col·leccionistes), incorpora la imatge del col·leccionista, pianista i director d’orquestra Christian Zacharias i d’ell mateix com a protagonistes de la batalla.
De fet, Christian Zacharias, impressionat des de petit per la mestria de la composició i el cromatisme d’aquesta obra, va ser el veritable catalitzador que va marcar l’inici d’aquest treball, i va proposar de fer aquest projecte ambiciós. A la versió de Sumi Maro, Dedicated to Albrecht Altdorfer Sumi Maro Shifts A. A. Soul from the Battle of Alexandria to the Battle of Christian Zacharias, també titulada The Battle (1997-1999), Christian Zacharias esdevé el rostre de gairebé tots els personatges que apareixen a la batalla. Però La batalla d’Alexandre representa també la lluita de l’artista amb ell mateix. Durant els tres anys que l’ocupà, en què va completar una sèrie de collages, estudis i treballs preparatoris, la pintura va adquirir significats diferents per a ell i, al marge dels aspectes més tècnics, va anar assolint connotacions cada cop més contemporànies.
L’obsessió de copista i també de retratista defineix un altre vessant del treball de Sumi Maro. L’artista no solament hi incorpora persones properes a les seves còpies de quadres de la història, sinó que també desenvolupa infinites sèries de retrats en els quals les protagonistes són dones amb les quals manté una relació d’amor platònic. Aoki o Fatiah són alguns dels noms d’aquestes muses que protagonitzen successives sèries de quadres que es converteixen en veritables devocionaris i determinen diverses etapes del seu treball artístic.
Aoki, vestida amb l’uniforme escolar, apareix pintada a la quàdriga que porta Zacharias a La batalla. Aquesta és una de les últimes aparicions d’Aoki, musa platònica i presència constant a molts dels quadres de Sumi Maro, al llarg de 13 anys. De vegades, Maro la pinta com a protagonista principal. En altres ocasions, el retrat d’Aoki apareix en els llocs més insospitats (com a imatge al segell de l’anell d’un personatge, com a tatuatge en un braç, com a quadre dins d’un altre quadre…).
La segona de les sèries d’obres mestres de Sumi Maro es basa en la cèlebre pintura de Jan van Eyck, L’Altar de Gant (1432). Els deu petits dibuixos i collages de la sèrie que duu per títol, Fatiah - Heiliger Ort in Gent I-X (Fatiah - El lloc sagrat a Gant I-X) (2003) són quasi reliquiaris que agafen detalls de la pintura coneguda per «el corder místic» que hi ha a la catedral de Gant. Aquests collages són una altra mostra de la relació molt personal i certament radical que l’artista manté amb les obres mestres de la pintura occidental. Sumi Maro reprodueix molt fidelment alguns detalls de la pintura i els enganxa a sobres de correu que li han arribat a les mans, juntament amb petits retrats de Fatiah, la seva musa, omnipresent al llarg de tota la sèrie. Així s’evidencia l’actitud lliure de prejudicis de Sumi Maro en relació amb l’obra que pren com a referència.
Finalment, la petita obra mestra Weg zu Fatiah V (Camí cap a Fatiah V) (2001) és un devocionari, altar i, fins i tot, capella que pren el motiu del cèlebre quadre de Leonardo da Vinci La Verge de les Roques (1483) per incorporar-hi el retrat-aparició de Fatiah. Amb una certa referència al puntillisme, anuncia la introducció d’altres «mestres contemporanis» (Van Gogh, Gauguin, Lichtenstein, Klee…), que l’artista explora en altres sèries, sempre, naturalment, amb la presència de les seves muses, que donen veritable significat (i vida, com ell mateix ha expressat alguna vegada) a les seves obres.
Amb una total llibertat, Sumi Maro s’acosta a les obres mestres de la pintura occidental, i hi incorpora les seves pròpies passions i obsessions, sense deixar de banda un cert humor per tal d’apropar-les al nostre present.
Montse Badia
Octubre del 2004
Agraïments: Mercedes Barros, Galerie Gabriele Rivet (Colònia), Mari Ito, Florian Steinbiss, Ingrid i Werner Welle, Christian Zacharias.
|
