| Two films
Joost Conijn
16 de desembre del 2004 - 6 de febrer del 2005
El treball de Joost Conijn (Amsterdam, 1971) parteix de la fascinació per les formes alternatives de viure i per les cultures diferents de l’occidental. Els seus viatges, sovint vinculats a la voluntat de dur a terme projectes que semblen del tot impossibles, desencadenen situacions inesperades, solucions plenes d’enginy i intercanvis enriquidors. Tal com explica el mateix artista, «un element essencial és la interacció cara a cara amb la gent que vaig coneixent pel camí». La realització de films que recullen tots aquests processos és la manera en què l’artista presenta els projectes a l’espai d’exposicions. Mentre que en els seus primers treballs el punt d’atenció se centrava en la construcció de vehicles o d’elements diversos —un avió a Airplane (2000) o una tanca a C’est une Hek (1997)—, progressivament, en els films següents, el punt d’interès s’ha anat centrant en la gent i les cultures que es troben més properes als principis bàsics de l’existència.
L’exposició Two films presenta dos dels seus films més recents Wood Car i Siddieqa, Firdaus, Abdallah, Soelayman, Moestafa, Hawwa and Dzoel-kifl. Wood Car (2002, vídeo, 32 minuts) mostra un viatge fet en un cotxe de fusta construït pel mateix artista. El cotxe funciona per la combustió de fusta, un mètode que ja havia estat emprat durant la Segona Guerra Mundial. La necessitat de proveir-se constantment de fusta determina la ruta que cal seguir, sempre prop de boscos. El viatge comença als Països Baixos i continua per Bèlgica, Alemanya, la República Txeca, Romania, Ucraïna, Hongria, Albània…, tot passant per llocs inhòspits i trobant-hi formes de vida arcaiques. Com el mateix artista afirma: «El cotxe fa amics allà on va. Resulta que la gent d’aquí recull fusta per passar tot l’hivern. I quan fa una pausa per descansar i fer un mos sobre l’herba, entre els arbres fruiters en flor, traspassen la barrera del llenguatge deixant-me compartir amb ells el seu pa i el seu formatge casolà».
Siddieqa, Firdaus, Abdallah, Soelayman, Moestafa, Hawwa and Dzoel-kifl (2003, vídeo, 42 minuts) és el títol del segon film, i també el nom dels set fills d’una família neerlandesa que viu d’acord amb les normes de l’islam i, per tant, d’una forma que no té res a veure amb els estàndards occidentals. La família viu en una caravana, en una àrea d’okupes, als molls de la ciutat. Novament, l’artista ens ho explica: «El terreny està delimitat per una tanca. A fora hi ha una “terra estrangera”: una zona poc rendible que no pertany a cap lloc. És un lloc on els nòmades i els rodamons viuen en petites cabanes i caravanes. Aquesta gent no tan sols està exclosa de la societat, sinó que ni tan sols és tolerada pels okupes.
La família islàmica viu fora de la tanca amb els seus set fills; el petit té 3 anys, i el gran, 14. Viuen i juguen a l’agresta terra de ningú, que està a punt de ser convertida en futurs locals comercials, a menys de cinc quilòmetres d’Amsterdam, ben lluny de les convencions de la plataforma social.
La intenció de la pel·lícula no és exposar la il·legalitat o la marginació, ni tampoc els problemes que se’n deriven. La pel·lícula tracta conceptes universals com ara la llibertat i l’autenticitat. Aquests nens omplen els seus dies amb espontaneïtat i inventiva, malgrat l’aïllament i la pobresa en què creixen. Què els té reservat, la vida, a aquests nens salvatges? La seva autonomia els portarà a ser exclosos de la societat, o bé es desenvoluparan d’una manera totalment original, desinhibida per les convencions? Podran, a llarg termini, triar entre una vida en llibertat o una existència condicionada?».
Els films de Joost Conijn recullen perfectament l’espontaneïtat i l’autenticitat dels esdeveniments. Sovint no tenen una estructura cronològica, sinó que ens condueixen suaument per les diverses accions i trobades. A C’est une Hek, Conijn va recollint diversos elements, alguns procedents de cotxes, i va fent una prospecció del lloc ideal al desert, sense que nosaltres com a espectadors sapiguem, fins ben avançat el film, que l’objectiu de la seva activitat és la construcció d’una tanca al mig del desert. Airplane porta l’espectador per un procés no cronològic que acaba amb el moment àlgid, és a dir, amb el vol de l’avió construït per l’artista. Wood Car, en canvi, no presenta una estructura lineal, sinó que ens acosta a escenes diverses de les seves nombroses trobades i coneixences. Siddieqa, Firdaus, Abdallah, Soelayman, Moestafa, Hawwa and Dzoel-kifl és, segons Conijn, «fet com una pel·lícula naturalista: esperar amb atenció i paciència que passi alguna cosa. El tema indica, quan ja ha dit prou coses sobre si mateix, quina serà l’estructura, i quan acaba la pel·lícula».
Montse Badia
Novembre del 2004
Agraïments: Jellichje Reijnders |
