| Diana Larrea
Electrocosmos
Després d’uns primers treballs centrats en els colors primaris vermell i blau, Diana Larrea va emprendre una sèrie d’intervencions i projectes sorgits d’elements mítics, com les plagues o el laberint, que es relacionaven amb l’imaginari popular mitjançant, per exemple, recreacions procedents del cine clàssic nord-americà, com en la intervenció Palacio encantado, a la façana de la Casa de América, a propòsit d’Els ocells, d’Alfred Hitchcock, realitzada dins el programa internacional d’art públic Madrid Abierto el 2004.
Ella mateixa fixa l’any 2000 com el d’arrencada del llenguatge que elabora actualment, un doble front d’accions a espais públics, com la recent Espiral mudéjar a l’Expo de Saragossa, i treballs fotogràfics, amb gran capacitat de moure’s amb llibertat entre disciplines artístiques. Larrea diu que, quan concep un projecte, pensa alhora en la manera d’executar-lo a l’espai i en les fotografies o vídeos que farà. En la seva proposta, la fotografia i el vídeo no s’utilitzen simplement com a instruments de documentació de les seves intervencions, sinó que tenen entitat pròpia com a obres artístiques.
A Electrocosmos ha pres com a punt de partida la sèrie de Miró Constel·lacions, 23 aiguades fetes entre el 1940 i el 1941 amb les quals Miró va inaugurar el seu període de maduresa i que fou un tema recurrent al llarg de tota la seva trajectòria artística. La idea de la constel·lació neix d’aquesta afinitat innata de l’artista per les forces vitals de la naturalesa i de la seva atenta percepció del món fenomènic. La inconfusible atmosfera mironiana té ressonàncies còsmiques i evoca plàsticament aquesta disposició que els astres dibuixen a l’espai interestel·lar.
Les constel·lacions han estat sempre un punt de referència i orientació per a l’home, que les ha utilitzades com a coordenades per trobar el camí perdut. En aquest sentit, el seu simbolisme té molta relació amb l’estructura del laberint, perquè el disseny laberíntic s’interpreta com un diagrama que constitueix a la terra un reflex de la retícula astral; és a dir, com una representació que reprodueix geomètricament els traços imaginaris que perfilem damunt la volta celeste. Ambdues figures encarnen aquest afany instintiu de l’home per ordenar l’existència i donar-hi coherència.
Basant-se en aquests conceptes, Diana Larrea ha disposat dins la sala una trama laberíntica de línies lluminoses en forma de murs de llum, compostos per una sèrie de senzills tubs fluorescents blancs proveïts d’un suport independent sobre el terra. Aquest sistema de punts d’il·luminació, disseminats i organitzats damunt un fons obscur buit, evoca un camp d’energia astral, un microcosmos de trajectòries lineals concebudes a manera d’expressió poètica de les forces motrius de l’univers. El seu propòsit ha estat construir una peça que convidi a la participació activa del públic i al recorregut del traçat, com si es tractés d’una endevinalla que demana que la interpretis, i que posa a prova la seva pròpia intuïció amb aquesta recreació actualitzada d’un ritual iniciàtic ancestral, que ens posa al centre mateix d’una gran imatge mítica, envolupant i gairebé de somni, dotada d’un fort poder d’evocació. |
