| Raúl Belinchón
Kéyah
Raúl Belinchón encarna amb el seu treball la reflexió que aquests últims anys han fet molts fotògrafs sobre l’estatus de la fotografia i la seva capacitat com a mitjà per representar la realitat. Des dels seus inicis, molt primerencs, es va centrar a explicar experiències personals per mitjà de la fotografia, utilitzant el reportatge com un recurs per a la introspecció o per fer ressaltar les seves conviccions personals. En els seus retrats d’una família gitana o d’una família de temporers valencians proposa una reflexió més àmplia a partir del retrat social individual i sempre des d’una aproximació més visual que no pas literària, en la qual es reflecteixen amb certa claredat les seves referències cinematogràfiques personals.
En sèries com Ciudades subterráneas, Raúl reflecteix la idea d’unes ciutats paral·leles a les que habitem, i subratlla així aquests llocs de trànsit, com els túnels, les escales o les cintes transportadores, recorreguts entre el tumult col·lectiu i el silenci individual. Un silenci que és col·lectiu, entre el somni i la realitat, en el cas de les arquitectures de l’espectacle cultural buides després de la representació en el seu exhaustiu treball Patio de butacas, i que confronta el passat històric i el present en la sèrie Nuova Roma Antica. I emprèn, més recentment, a Se traspasa i Escenarios urbanos, l’entrecreuament de públic i privat en l’espai de la ciutat actual, on se superposen les diverses identitats i es desdibuixen davant de les barreres socials i de la uniformitat de les urbs contemporànies.
Ara Belinchón s’endinsa en un dels temes mironians per excel·lència: la terra, força creadora i paisatge que el vincula a la seva experiència vital i al gust per la matèria enfront del formalisme, amb una recerca permanent de l’ancestral i de la confluència amb els astres, la fertilitat i les cultures agrícoles. Terra és el significat de la paraula kéyah en la llengua dels indis navaho, mot, aquest, que prové d’un vocable tewa, navahuu, traduïble com ‘camp de conreu en sòl eixut’. Es tracta d’un projecte fotogràfic sobre la terra i el seu paisatge, un recorregut pel seu interior mirant d’imaginar unes altres realitats. Les fotografies són d’un petit canyó sota terra al nord-est d’Arizona (EUA), en el qual l’erosió del gres per l’acció de l’aigua i el vent ha creat al llarg del temps pedres amb textures ratllades i afaiçonades amb corbes i rectes. Unes formes que es pleguen i es tanquen fins a impedir de vegades passar pels reduïts buits creats, i que configuren un recorregut singular en el qual només la llum que hi entra de fora mostra possibles sortides. Ombres i llums d’una arquitectura gairebé orgànica, alhora laberint i refugi.
Raúl Belinchón ha volgut emfatitzar la seqüència de parets i buits, d’ombres i llums, amb un muntatge escenogràfic en què la sala es transmuta en cova, potser a l’interior del mateix cos humà, puntejada suaument per les vibrants imatges fotogràfiques de la matèria tallada amb precisió i paciència per la naturalesa.
Fotografia, dibuix, instal·lació, vídeo o collage són utilitzats per aquests cinc artistes amb naturalitat i en forma plural, que transformen l’espai expositiu i integren l’espectador en l’obra. Ja no s’hi veu —potser per innecessari— el desig manifest de Miró d’«assassinar la pintura», però hi perviu un afany de llibertat que s’estén a l’ús de llenguatges, temes i referències, com és propi de la pràctica artística contemporània. Una mena de collage urbà de dibuixos i imatges en moviment; la llum enlluernadora d’un cosmos laberíntic; la confusió d’objectes, obres d’art i mercaderies en museus convertits en hipermercats culturals; una acumulació atzarosa de dibuixos que componen un peculiar quadern de notes que omple les parets, i les imatges dels colors i formes brillants extrets de les pedres per l’acció de la naturalesa i el temps. Maneres diferents, amb un interès compartit pel fet quotidià i per l’excés, d’entendre la pràctica artística com un camp obert d’experimentació i d’interpretació de la realitat en la qual encara ressona amb diversos tons la pulsió poètica de fusionar misteriós i ancestral amb la vida. |
