Espai 13

Cicle

Cicle: Angle de visió: 143º

Autor

Antonio Ortega

Dates

22/01/2004 — 29/02/2004

Comissariat

Montse Badia

En el treball, Antonio Ortega (Sant Celoni, 1968) s'interessa pels comportaments i les dinàmiques socials. Sovint elabora "registres" que, amb una estratègia semblant a la de les faules, pren referents fàcilment recognoscibles per tal de retratar o exemplificar situacions. Així, a Registro de Ahilamiento (1996) va fer créixer una planta dins d'un llarg tub de cartró, de manera que, un cop tret el suport, la planta es va col·lapsar; a Registro de Esponsorización (1999-2000), va utilitzar el pressupost de producció de la seva exposició a Barcelona per esponsoritzar una porqueta anglesa, anomenada Lucy, a qui es va proporcionar atenció, menjar i assistència veterinària durant un any; a Registro de Bondad (1999), l'artista es va provocar vòmits que va guardar en un pot i va deixar al jardí de casa seva a Londres, on els ocells van anar a menjar-se'ls. Com molt bé ha escrit David G. Torres, "són registres en què l'excepcionalitat apareix a un mil·límetre de distància de la futilesa. En aquest mil·límetre se situen els seus treballs(...). El document, aparentment anodí i simple retrat d'una experiència duta a terme per Antonio Ortega, té la capacitat de desplegar-se intensament en el camp del sentit". En tots tres casos, el comportament, la reacció i el paper de plantes i animals es converteixen en retrats o projeccions dels nostres propis comportaments d'adaptació, submissió o assumpció dels prejudicis implícits en els actes de generositat.

Des d'una actitud naïf, que l'allunya de qualsevol mena de cinisme, Atonio Ortega observa, des de la perplexitat i el dubte permanent, els mecanismes que defineixen les dinàmiques de la producció artística i el seu paper en la societat. A Antonio Ortega and the Contestants (2002), per exemple, va transformar el que inicialment era la seva exposició individual a The Showroom, a Londres, en una mostra col·lectiva en què van poder participar cinc artistes acabats de sortir de la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Amb aquesta proposta, posava en evidència les dinàmiques de producció en art, mimetitzant les estràtegies de promoció d'altres àmbits de la cultura pop, al mateix temps que explorava les nocions d'autoria i la naturalesa jeràrquica i competitiva del món de l'art.

Fe i entusiasme parteix d'una reflexió que fa temps ocupa Ortega: la constatació de com només l'èxit pot fer que un artista no sembli un ingenu. Ell mateix ho explicava en una conferència que va fer al març del 2002 a Caixaforum: "(...) crec que no hi ha res més patètic que un artista visual, o un cantant o un actor, que no hagi assolit l'èxit, perquè només una dosi d'èxit, pot neutralitzar la sensació d'ingenu d'un artista donat de ple a la seva carrera. Si encara tenen cap dubte, poden seguir-me en el següent exercici: posin "mute" a l'èxit d'algun artista de fama planetària. Pensin en qualsevol artista de prestigi i imaginin-se que només mostra el seu treball als seus pares, ja grans. Els diumenges, va a dinar a casa dels seus pares, amb la seva familia, i, després del cafè, els ensenya els seus últims projectes artístics (...) No sé vostès, però quan jo escrivia això, m'imaginava a Joseph Beuys, molt digne i pausat, recollint en una safata els coàguls de greix enganxats a les parets del menjador del papa i la mama Beuys. Per això, accepto la meva condició de naïf (...)".

Fe i entusiasme observa el panorama mediàtic actual, que genera una sèrie de personatges que esdevenen arquetípics en la seva representació de valors i caràcters estereotipats. Al nostre país, les televisions han creat un nou gènere, híbrid entre el reality show i la telenovel.la, en el qual les vides i les peripècies d'aquests personatges poden ser seguides, comentades i avaluades èticament, atès que de manera automàtica situen l'audiència en una posició de superioritat. Els personatges que poblen aquest univers mediàtic actual no són ja personatges públics (famosos) per la seva activitat professional, sinó que les vicissituds de la seva vida privada s'han convertit en la seva professió. Aconseguir la fama a qualsevol preu i mantenir-la és una de les seves consignes principals. Fe i entusiasme es fixa en una d'aquestes artistes, Yola Berrocal, paradigma de la construcció d'un personatge i definida per Antonio Ortega com la "veritable musa de l'entusiasme" convençuda del seu talent artístic. Amb Berrocal, Antonio Ortega comparteix la fe (en el seu treball i les seves possibilitats d'èxit) que l'allunya del cinisme.

A Fe i entusiasme, Antonio Ortega proposa una mirada entomològica a aquest univers mediàtic. El seu projecte consisteix en la creació d'una Oficina de Captació de Fons per a la realització d'una Figura de Cera de Yola Berrocal. En el nostre present mediàtic, tenir una figura de cera és un indicador simbòlic del més alt estatus de la fama. No ha estat fins ben recentment que, per exemple, Madonna ha obtingut aquest reconeixement. L'oficina que proposa Antonio Ortega la dirigixein un educador artístic i comissari independent, David Armengol, i dos estudiants del darrer curs de Belles Arts, Lucía Moreno i Eva Noguera. La tasca d'aquest equip consisteix a establir contactes, fer propostes i intentar aconseguir finançament en forma d'esponsorització perquè l'objectiu, la realització d'una figura de cera de Yola Berrocal, sigui realitat.

Amb un lleuger desplaçament pel que fa a l'objectiu i al context, l'oficina reprodueix exactament les estructures de producció i comunicació de l'art contemporani. Antonio Ortega utilitza referents que podem reconèixer fàcilment, però amb els quals podem tenir la distància necessària (una planta, la porqueta Lucy, els ocells del seu jardí a Londres, els gags de Faemino y Cansado, Yola Berrocal...), per plantejar situacions que parlen directament de nosaltres i de les nostres experiències. L'humor amb què ens acostem a unes històries que sembla que no tenen a veure amb nosaltres es transforma en una terrible incomoditat quan descobrim que les faules que ens explica Antonio Ortega parlen de tots nosaltres. Només des d'una actitud naïf, l'artista pot posar en dubte, de debò, la nostra pròpia realitat i els valors que creïem absoluts.

Montse Badia
Gener 2004