La Miró, un espai arquitectònic únic





L’edifici de la Fundació va obrir al públic el 10 de juny de 1975. Obra de Josep Lluís Sert, arquitecte, urbanista i gran amic de Joan Miró, i un dels impulsors a Catalunya de l’arquitectura d’avantguarda, la Fundació Joan Miró és un destacat exemple d’arquitectura racionalista a Barcelona que, a més, incorpora trets mediterranis com el pati central, el terrat a la coberta i les lluernes.
Construït amb formigó blanc i caracteritzat per formes pures i funcionals, l’edifici posa èmfasi en l’aprofitament de la llum natural a través de lluernes i finestrals, la integració harmònica amb el paisatge i l’ús de materials tradicionals com la ceràmica del paviment i la volta catalana dels sostres.
«Aquest museu ha de ser un lloc viu, sense pretensions de monumentalitat, humà, amb una gran varietat d’espais.» Joan Miró
El museu es configura en una seqüència d’espais al voltant d’un pati central amb una olivera que constitueix el nucli de l’edifici i que articula la circulació interior amb altres espais. Aquest pati remet a altres moments i llocs del Mediterrani. Un segon pati, orientat al nord, ofereix una panoràmica de la ciutat, i a la banda oriental de l’edifici, n’hi ha un tercer, el Pati del Garrofer.
La Fundació ha estat ampliada en dues ocasions: l’any 1988 i l’any 2000. L’arquitecte responsable d’ambdós projectes va ser Jaume Freixa, deixeble i col·laborador de Sert, que va mantenir l’estètica original.