- Dates
- —
- Comissariat
- Ajit Mookerjee i Lluís Riera
Art tàntric
El tantra és una manifestació de la sensibilitat, de l’art de la religió de l’Índia. La religió dels hindús d’avui, des del cap Comorin fins als vessants de l’Himàlaia, és, en la seva essència, tàntrica. Això ha estat possible perquè el tantrisme no és cap religió, és una concepció del món, una manera de concebre la vida, i per això ha pogut penetrar en les tres grans religions de l’Índia: l’hinduisme, el budisme i el jainisme. Ja molt aviat el tantrisme va ser acceptat pel budisme Mahayana i per aquest camí va influir a la Xina i al Japó. Avui té un paper important en el lamaisme del Tibet i en l’hinduisme i el budisme del Nepal. La paraula tantra procedeix de l’arrel sànscrita tan («obrir, expansionar») i es refereix a un sistema de ritus i d’ensenyaments i als textos que descriuen aquest sistema. Els tantres més antics que han arribat fins a nosaltres van ser redactats vers l’any 600, però els textos hinduistes i budistes més antics ja contenen molts elements tàntrics, i certs erudits pensen que cal situar l’origen del tantrisme en l’Índia vèdica, anterior a l’arribada dels aris, cap a l’any 1500 abans de la nostra era.
El tantrisme i altres sistemes religiosos i filosòfics de l’Índia, especialment del cercle de l’ortodòxia bramànica tradicional, es basen en una concepció monista de la realitat. La unitat essencial del Brahma (la veritat) té dos aspectes, simbolitzats pel principi masculí estàtic (Shiva) i pel principi femení dinàmic (Shakti). Cal remarcar que, al contrari del que succeeix a Occident, l’aspecte femení és considerat dinàmic, encarnació de l’energia, mentre que l’aspecte masculí representa el principi estàtic, la immobilitat de la consciència.
El joc combinat de les dues forces còsmiques –masculina i femenina–, que es concreta en una visió d’una sexualitat còsmica de la qual procedeix la varietat de formes aparents del Tot Únic, ha conduït els tantrismes a l’abandonament de l’ideal d’una vida ascètica, predominant a l’Índia, per desenvolupar un culte de l’èxtasi, segons el qual el plaer obtingut dels sentits és el mitjà més important per arribar a la plenitud i a l’alliberament.
El tantrista ha d’aprendre a identificar-se amb el joc còsmic del plaer i a reconèixer que allò que als altres pot semblar dolor i misèria no és més que una part inevitable i necessària de la trama creadora, en la qual el plaer experimentat personalment és el reflex veritable del delit còsmic. La sensació i l’emoció són les forces més poderoses que mouen l’home, i per tant no s’han d’esclafar, mortificant-les, sinó que s’han de junyir a l’objectiu últim. Canalitzades adequadament, poden fornir una font d’energia sense parió que beneficiarà la societat i incrementarà contínuament l’èxtasi de l’individu. Tanmateix, cal –i tots els tantres hi insisteixen– evitar de caure en un camí complaent d’autoindulgència; cal distingir clarament entre l’home esclau dels apetits, que s’enfonsa en un abisme que no li aportarà cap plenitud, i el tantrista iniciat, que considera els seus sentits i les seves emocions com un mitjà a partir del qual tota experiència sensible es pot convertir en una mena d’accelerador que impulsi la persona vers un èxtasi que deixarà darrere seu un solc d’amor i de beneficis.
Aquesta identificació amb l’energia còsmica, que exigeix una elevació difícil de la consciència humana a nivells cada cop més alts, té també una significació revolucionària contra el sistema de castes, típic de la societat hindú. Molts ritus influïts pel tantrisme apunten directament contra el cor dels prejudicis socials hindús i ensenyen que l’orgull de la identitat i l’acceptació reverencial de l’estructura social establerta són l’obstacle mental més insidiós i perjudicial en el camí de l’alliberament.
Les obres d’art exhibides en aquesta exposició reflecteixen aquesta direcció espiritual índia i confronten l’observador occidental amb les normes de conducta, els rituals, les tècniques màgiques, els mites i la filosofia del tantrisme.
La col·lecció que exposem pertany al Tantra Museum de Nova Delhi i ha estat formada per Ajit Mookerjee, a qui correspon en gran part el mèrit del coneixement actual que hom té de l’art tàntric. Ajit Mookerjee és l’autor de les primeres i més importants obres sobre el tema. La seva tasca a través de conferències, publicació de llibres i organització d’exposicions des del 1955 ha fet que l’art tàntric s’hagi convertit en els darrers deu anys en un dels cicles artístics de l’Índia més apreciats i coneguts a Occident. La col·locació de les obres que exhibim als espais de la Fundació Joan Miró s’ha dut a terme amb la seva intervenció directa.
