- Dates
- —
Karl Arnold. Setanta-quatre il·lustracions de «Simplicissimus»
Entre el 1918 i el 1933, Karl Arnold va publicar setmanalment, a la revista satírica Simplicissimus, una caricatura la idea de la qual li pertanyia i el text de la qual també havia concebut ell. D’entre més de 700 fulls, per a aquesta exposició se n’han seleccionat setanta-quatre que mostren clarament el mestratge artístic de Karl Arnold, al mateix temps que permeten fer-se una idea de l’època de Weimar, dels temps de la Primera República alemanya, que només duraria catorze anys. Karl Arnold va adoptar una posició decidida en relació amb els esdeveniments polítics, socials i culturals del seu temps, però va ser, abans que res, un artista, un artista extraordinàriament preocupat per l’exactitud, característica que va conferir als seus dibuixos una gran dosi d’autenticitat.
Karl Arnold no se sentia compromès amb cap partit ni ideologia. Els seus criteris eren la veritat, la raó i la humanitat. La mentida i el menyspreu per la dignitat humana, fins i tot si quedaven dissimulats per les diverses formes de l’encobriment social, l’indignaven. Amb el perfil clar dels seus dibuixos, els deixava al descobert, moltes vegades, també, amb el llenguatge agut dels seus textos. Descobrint-los, intentava posar-los en ridícul; creia que la rialla era més destructora que l’odi. Potser això es nota d’una manera especialment clara en les seves caricatures de Hitler, que sempre expressen la mediocritat, la ximplesa i la primitivitat del demagog. Karl Arnold no volia contribuir a transformar la figura de Hitler en quelcom demoníac, poderós i «incontenible». D’altra banda, en moltes de les seves caricatures de personatges petitburgesos, es posen de manifest l’estupidesa i la fe en l’autoritat, pròpies d’un feixisme latent.
F. A. Krummacher s’ha referit a Karl Arnold com un «liberal humanista»: «Estava compromès amb l’“home”, no com a “historiador”, sinó com a cronista observador i comentador que col·locava un mirall davant els seus contemporanis i recollia el que llavors commovia, alegrava o inquietava, i, amb això, amb una sagacitat extraordinària, l’encertava de ple. Volia entretenir, no predicar: un “reporter” summament sensible, mai amarg, sempre sorprenent, no martell sinó floret. Caricaturitzar significa deixar coses de banda, però, per a Karl Arnold, mai deformar; tenia un do especial per adonar-se prematurament de les situacions tant positives (Stresemann, el Salvador, 1923) com negatives (El muniquès, 1923; SOS Partit Nacional Alemany, 1929). Això el distingeix dels altres caricaturistes i fa d’ell un retratista del seu temps que no va caure pres de les il·lusions ni els autoenganys dels seus contemporanis. Si Karl Arnold hagués estat representatiu de la burgesia alemanya, no hi hauria pogut haver cap “presa de poder”».
Aquesta exposició no pretén oferir una imatge completa de la República de Weimar ni ser una crònica dels esdeveniments més importants d’aquella època. Pel que fa a alguns esdeveniments decisius, falten caricatures de Karl Arnold, perquè en els números corresponents de Simplicissimus aquests van ser tractats per altres col·laboradors. Però, considerada en la seva totalitat, aquesta exposició –almenys així ho esperem– pot oferir una impressió fisiognòmica de l’època, un «retrat dels anys vint», que no van ser tan daurats com molts voldrien creure avui, però en què es van prendre decisions polítiques fonamentals –no només per a Alemanya– i durant els quals es van divulgar, probablement, més idees científiques i artístiques que en cap altre període de la mateixa durada de la nostra història.
El visitant d’aquesta exposició que no estigui familiaritzat amb la situació interna d’Alemanya potser no podrà comprendre sempre a quin fet es refereix una caricatura o una altra. No obstant això, hem renunciat a comentar cada full en concret: confiem que les seves línies tindran prou poder d’expressió. Es tracta de l’exposició d’un artista, no d’un polític. Però les taules cronològiques d’aquest catàleg en facilitaran la comprensió. Aquestes taules presenten, sinòpticament, els esdeveniments polítics i culturals de l’època. L’exposició, considerada de manera global, pretén ser un retrat que va dibuixar un artista independent, en la seva esperança i la seva desesperació.
Fritz Arnold
