- Dates
- —
Moisès Villèlia: La plenitud del buit
A frec del Vallespir, i al costat del massís del Montfalgars, hi trobem Molló, un bell poble pirinenc de poc més de 200 habitants. Abraçat en un dels seus límits per la riera Rocabruna, que lliura les aigües al Fluvià, és ben conegut pel monument romànic que és l’església de Santa Cecília, famosa pel seu campanar quadrat, de cinc pisos, i que data de l’any 936.
Els Villèlia van escollir aquest indret per instal·lar-s’hi definitivament el 1972, en tornar de la seva estada a Quito. Des de sempre que han estimat l’espai infinit i el fet de poder mirar més enllà. Ja abans de tornar a Catalunya havien decidit anar a viure al Pirineu. La casa no es veu pràcticament fins que hom hi és a sota mateix, en un revolt de la carretera.
En veure Moisès Villèlia des del camí que mena a casa seva, amb la mà estesa, en donar-nos la benvinguda, la seva imatge es confon a manera d’encadenat cinematogràfic amb el «profeta» —l’escultura de Gargallo— i el Joan Baptista que Oscar Wilde ens descriu a la seva obra Salomé. Els seus cabells esvalotats pel vent semblen realment gotims de raïm.
Aquest lloc escarpat, de conreus de secà, tan oposat al seu món de canyes, fa pensar en l’esperit d’aventura d’aquest home singular, que viu en un món propi i que, com la seva obra, no té antecedents en altres artistes.
El treball de Moisès no pertany a cap escala. Plàsticament, no té predecessors. Ningú no ha utilitzat, per fer escultura, les canyes abans que ell. És l’autodidacte que arriba a la realització plàstica per necessitat d’expressar els seus sentiments i creences, el seu ròssec particular i vital entre materialisme i idealisme, el seu convenciment que cal integrar l’espai buit amb l’espai ple, per tal d’aconseguir un tot que doni coherència a l’existència de l’ésser humà. És possible que al principi ell no en sigui plenament conscient, que aquest sigui exactament el camí per trobar el que ell cerca. Fins i tot, molt abans d’utilitzar les canyes, el cert és que el seu interès per combinar la matèria amb el buit ja es manifesta en una de les seves primeres obres, que ell anomena Tirabuixó. Quan crea aquesta peça, Joan Brossa fa notar la importància que l’artista dona al buit.
El buit. El buit, doncs, serà el motiu constant al llarg de la seva obra. El buit. Que ha preocupat els pensadors d’Orient i d’Occident. La negació del qual es convertí en un dels dogmes bàsics de la cosmologia aristotèlica, i va motivar la idea medieval de l’horror de la natura per la vacuïtat. La discussió de la cosmologia d’Aristòtil, iniciada pels occamistes al segle xiv, donà lloc a un ressorgiment de les concepcions atomistes, segons les quals el món es compon de dos principis: els àtoms —matèria, ésser— i el buit —espai, no-res. Lao Tse, al segle vii aC, no tan sols justifica, sinó que valora, l’existència del buit:
«L’espai entre el cel i la terra és com
una manxa de forja!
És buit, però no s’esgota. En moviment
no cessa de produir.
Unim trenta radis i ho anomenem roda.
Però és en l’espai buit en es troba la
utilitat de la roda.
Modelem argila per fer un gerro.
Però és en l’espai buit
on es troba la utilitat del gerro.
Obrim portes i finestres en construir
una casa.
Són aquests espais buits
els que donen utilitat a la casa.
Així, d’igual manera que ens aprofitem
d’allò que és, hem de reconèixer allò
que no és.»
De molt jove, Moisès Villèlia conegué Michel Tapié, que li parla del zen, que és la forma japonesa de l’escola budista xinesa. L’artista s’hi interessa molt, ja que, de fet, és el que explicita el seu propi pensament, i va canalitzant així les seves inclinacions naturals.
El zen rebutja l’especulació, l’argumentació i la teorització, i es preocupa únicament de la il·luminació interior. La pràctica del zen, a part d’una intensa meditació, preconitza la vida al servei del treball. Un dels exemples del seu acompliment és l’activitat constant. El seu esperit comprèn elements de la cultura com la cerimònia del te, arranjaments florals, la jardineria i les arts marcials. En fer-li a Villèlia l’observació del molt que les seves canyes evoquen els gestos i actituds dels practicants d’aquestes arts, confessa tot d’una el seu interès i admiració per aquestes disciplines.
Tensió, torsió, ritme, força, dinamisme, estilització, contrapès, estabilitat, equilibri, ingravidesa.
Formes que suggereixen arcs de ballesta, fletxes, llances, eines per treballar la terra… Art basat en l’associació d’idees, en l’encadenament constant de sensacions i de símbols.
Les mans de l’artista converteixen material tan senzill com filferro i escuradents en quelcom sensible i refinat.
En la present exposició es pot seguir l’evolució del seu treball, que arrenca a Mataró als anys cinquanta, després a Cabrils, passant per l’Equador, fins a Molló. Comença amb materials humils, treballa amb materials de rebuig, deixalles que faran que amb les seves peces s’avanci en el que amb els anys després s’anomenarà «art pobre».
La manca de mitjans no és obstacle perquè treballi i experimenti sense deturar-se. Així, dona forma a fusta, filferro, cordill, encenalls, fins a descobrir el bambú, i com que les canyes li donen el buit fet, no s’hi pensa més. Xonta, bambú, gàdua, materials durs, alhora elàstics i indòmits, que es pleguen suaument a la voluntat de les mans que els acaronen amb fermesa. Comença a donar-los-hi forma. Construeix bellíssims assemblatges. Equilibra, contrapesa, i així aconsegueix formes inesperades i d’una bellesa plàstica excepcional.
El seu sentit d’admiració per tot el que és natural el mena a utilitzar la tècnica més pròxima a les seves pròpies mans. Cercava una sortida i l’ha trobada en un material que porta la forma feta, només cal infondre-li bellesa, si és possible, de la manera menys sofisticada. El seu evident procés d’abstracció ha arribat a poder prescindir del modelatge.
Observant l’obra de Villèlia, hom veu clar que, en l’art, la grandiositat no és mai subsidiària de la quantitat ni del luxe del material.
Roser Baró
