- Dates
- —
J. P. Vorlet: fotografies
«Si hi hagués flors a les parets, no hi hauria grafits», li agrada de dir a Jean-Pierre Vorlet. Amb el seu ull de fotògraf, s’ha fet un món amb aquestes superfícies gravades, rascades, gratades, tapades sense repòs per altres.
Fou a Venècia, el 1968, que li va néixer el primer delit per aquestes «traces» anònimes: ratlles de guix blanc sobre el rosa venecià… Tanmateix, encara ningú no sap si els grafits hi havien estat dibuixats per la mà tremolosa d’un home sol o bé per un jove gondoler, tocat pel mateix vent que, de Berkeley a la Sorbona, trasbalsava el món.
Brassaï, un cop més, precursor en la fotografia de grafits, diu que mai no ha sorprès l’autor d’una d’aquestes traces que van de la poesia a la vulgaritat bo i passant per l’esclat o la insignificança. Anònimes com són, ho seran per sempre més, talment com els seus afeccionats. Gràcies a la fotografia, però, sense deixar la paret que les ha fetes néixer, van més enllà, per ser compartides per altres i d’una altra manera.
Després d’haver-se mullat la mà, grossa i ben oberta, amb un líquid negre, l’home la va aplicar a la roca. Per primera vegada, acabava de manifestar-se d’una manera pictòrica. Fou conduït a fer aquest gest pel mateix impuls que mena avui l’home perdut a posar la seva desesperança en les parets o l’enamorat satisfet a dibuixar o pintar la seva joia.
Tots tenim, així, ganes de dir sense gosar fer-ho, ganes de posar a prova la nostra existència, ganes d’arrencar-nos la nostra felicitat o la nostra desgràcia. Tothom té una raó secreta per agafar el pinzell o el guix. Tothom té una raó per dir el seu somni. Hi ha cap quadern més gran, sempre obert, que les parets sordes de les nostres ciutats? Hi ha cap eco més gran per a aquestes «traces» que l’home del carrer?
L’autor resta anònim, i els espectadors, desconeguts. El pudor se salva.
És per fer-nos compartir tota aquesta memòria col·lectiva que, des de fa quinze anys, Jean-Pierre Vorlet «fotografita», de Praga a Nova York, de Berlín a Londres, tots aquests testimoniatges de la vida del món.
A Berlín, d’un cap a l’altre del mur, que duu tota la vergonya de la consciència humana, hi ha gravada tota la desesperança d’un poble, des de les «taques» més violentes fins a les frases més cruels: «Llàstima que el formigó no cremi…». A Praga, una paret sencera és dedicada a John Lennon, que cantava «Imagine» amb l’amor i la «Primavera», que en aquesta ciutat no florirà pas aviat. Al peu d’aquest llarg homenatge mural, la gent encara hi posa flors.
Així, de ciutat en ciutat hom inscriu a les parets, sobretot a les barriades populars, de vegades als indrets de més bon estar-hi, les inquietuds, les esperances o les alegries d’éssers que, ben sovint, no poden parlar a cara descoberta. Sens dubte, és la millor manera que tenen d’expressar-se. És probable que amb la paraula no hi arribessin pas.
«Grafitar» és per a l’adult el retorn al món de la infància. Per al marginat, el mitjà més emprat per lluitar contra els seus dubtes. Per a tot un jovent, l’única manera de transmetre els missatges propis i de cridar l’ansietat pròpia a qui la vulgui sentir. Del somni més foll («Arraseu les muntanyes i veureu el mar») a la poesia més espontània («Atura’t un moment, ets tan bell»), els «grafiters» són de totes les edats, sovint desesperats, de vegades feliços de poder fer llegir les seves «traces» a la corrosió del temps. La nit és la seva companya. Però tenen només una companya? De fet, no troben mai els seus amics, els qui miren, comparteixen o admiren sovint els seus dibuixos de la nit.
Per plaer, i ara una mica per sacerdoci, Jean-Pierre Vorlet, amb l’aplicació d’un investigador, aplega aquesta riquesa del silenci per mostrar-nos-la. D’aquest recórrer les ciutats caminant i d’aquesta aplicació a descodificar tots aquests missatges ha nascut, deixant de banda els patiments, un contacte més íntim amb una realitat amagada de la creació. Efímeres gairebé sempre, aquestes «traces» que Jean-Pierre ens fa veure han trobat, gràcies a la fotografia, sense que els seus autors ho sabessin, un museu i el seu conservador. De vegades esteta, de vegades crítica, la seva mirada de fotògraf ha sabut extreure de la paret, enquadrant-lo en el seu visor, el ressò més fidel de tots els corrents de la pintura moderna. De fet, és impossible, davant algunes d’aquestes imatges, de no evocar Antoni Tàpies, Helen Frankenthaler, Paul Klee o Robert Motherwell, talment hi és present la barreja d’espontaneïtat i de recerca. «Els més bells Picasso són al nostre abast, n’hi ha prou amb un petit moment d’atenció i d’abstracció», ens diu Jean-Pierre Vorlet.
Per aquesta presa de consciència de certes angoixes de la gent,
per la notícia d’una joia i per altres raons que vindran,
per aquesta voluntat de comunicació amb l’expressió popular,
per l’eco permanent en la pintura actual,
l’obra que avui us proposem és remarcable: d’ara endavant anirem pel carrer amb un altre esguard.
…i, en l’anonimat silenciós de la nit, les parets de formigó se’ns mostren obertes. Com un gran quadern de notes en què, de tant en tant, tothom pot escriure el seu diari, el diari d’un instant de desesperació, però també d’esperança… Jean-Pierre Vorlet ha vist escrit en una paret de la seva ciutat: «Legalitzeu el somriure».
Michel Dieuzaide
