- Dates
- —
Miró més de prop
Les arts plàstiques en el món dels cecs
L’experiència de qualsevol visitant d’un museu, d’una col·lecció d’art, es mou dins un paràmetre sensorial obligatori: els objectes s’han de veure, es repeteix el «no toqueu». Aquest fet conservacionista té un cert sentit en el món de la pintura, que, a vegades, exigeix un joc de distàncies i apropaments per poder ser apreciat visualment. Però no passa el mateix amb l’escultura, en què no solament han de ser percebudes les formes i els volums, sinó també totes les sensacions que deriven del contacte tàctil amb els diferents materials que han contribuït a la seva creació.
Aquest món de textures que resta tancat per a qualsevol visitant és la forma primordial d’acostament a les arts plàstiques que tenen les persones cegues, per a les quals el «no toqueu» equival al «no vegeu», «no conegueu».
La progressiva sensibilització de la societat amb la participació de les persones amb algun tipus de discapacitat en les més variades circumstàncies de la vida quotidiana és un fet constatable i creixent en el nostre temps. Seguim així els criteris referents a la integració que es desenvolupen en altres països, on la planificació i l’organització de les activitats escolars es fan amb nens i nenes amb discapacitat dins de les classes «normals». No es treballa en funció d’ells, sinó que s’organitza l’activitat general de classe perquè tots puguin aprendre. Gairebé sempre és més qüestió d’imaginació creadora en la incorporació de recursos que no pas de grans elucubracions o muntatges.
És tot aquest conjunt de plantejaments i de consideracions el que serveix de base per a la realització d’aquesta exposició.
R. Gratacós
F. Hernández
