- Dates
- —
Jacqueline Monnier: estels
Aprehendre l’inassolible, filtrar-ho pel sentiment, l’emoció i el record, jugar així amb el que és percebut i el que és pensat, encara que no entès, i configurar quelcom que en el seu mateix gènere només pot ésser poèticament singular és allò que constitueix l’epopeia artística de la natura humana i també allò que dona sentit i bellesa a la relació inescrutable entre l’artifici i el natural. Al llarg de la història de l’art, encara que sempre una obra és un vehicle de translació dimensional tant per a qui crea com per a qui percep, trobaríem exemples de creadors que es decideixen per les obres que s’expliquen en elles mateixes, mentre que en altres casos els artistes s’estimen més la inexistència de límits. Amb tot, encara que l’obertura és primordial, no sovinteja que els artistes dialoguin i intervinguin amb i en els elements, car es tracta d’entitats alhora potents i virtuals molt més assequibles si es tracten com a suports passius de referència.
Color, línia, espai, temps, moviment i atzar estableixen el marc de creació de Jacqueline Monnier. Quan, en paraules seves, esculpeix l’aigua o l’aire amb línies i colors purs, ens demostra fins a quin punt assistir allò que és aleatori i jugar amb l’espai sense enrojolar-se són actes inherents a l’art, i aquest, en si mateix, és un joc de llibertat en el qual el que és real es vivifica per la via del que és imaginari. En la seva exposició al Philadelphia Museum of Art del 1981 articulava en un text, amb gran lluïment, les seves inquietuds amb les intuïcions dels mestres històrics de l’art contemporani. Es referia a l’alliberació de la consciència del color a què havia al·ludit Kazimir Malèvitx, a la demanda per la possessió total de l’espai manifestada amb vehemència per Henri Matisse i a la ignota levitació de l’home aeri cap a tot arreu i cap enlloc desitjada per Yves Klein. Poques persones deuen haver viscut com Jacqueline Monnier la personalitat i les obres dels grans artistes d’aquest segle d’una manera tan propera i íntima, i potser es troba en això la raó d’una modèstia evidentment excessiva que s’entremescla amb la seva extraordinària capacitat de percepció poètica de l’íntim, de l’efímer i del que han descodificat els discursos culturals. Per això no és casual que les composicions de John Cage o David Tudor s’integrin fàcilment en les seves obres. Aquestes impliquen una escala de valors que és imprescindible si és que la nostra civilització ha de mantenir la dignitat dels seus èxits i el futur ha d’ésser possible.
Gloria Moure
