- Dates
- —
- Comissariat
- Margit Rowell
Torres-García: estructura-dibuix-símbol. París-Montevideo, 1924-1944
Joaquín Torres-García neix a Montevideo, a l’Uruguai, el 1874. El 1892, la seva família es trasllada a Barcelona, on Torres-García pinta seguint els corrents noucentistes. Viu a Barcelona fins al 1920, i després a Nova York, Itàlia i el sud de França, fins que el 1926 s’instal·la a París.
És a París on descobreix els moviments artístics més avantguardistes de la seva època i reformula el seu estil pictòric. Inspirat de primer per l’abstracció geomètrica de Mondrian i Van Doesburg, comença, al voltant del 1929, a organitzar les seves pintures de paisatges i natures mortes segons una estructura reixada basada en la secció àuria (núm. 19, 22). També experimenta amb construccions de fusta que segueixen els mateixos principis (núm. 13-15, 23-28). Tanmateix, tot i que la secció àuria expressa una harmonia universal, Torres-García creu que no en té prou per traduir la seva visió del món. Necessita un element més humà, i és precisament això el que li donen els signes i els símbols que col·loca dins de la reixa i que representen elements dels mons físic, intel·lectual i emocional. L’estil pictogràfic característic que desenvolupa d’aquesta manera arriba al zenit durant els anys 1930-1932 (núm. 30-32, 42).
Irònicament també és a París, durant els anys 1930-1931, que Torres-García esdevé conscient del seu llegat sud-americà i de les tradicions visuals indoamericanes. L’estilització i, especialment, l’espiritualitat, la intemporalitat i el significat permanent que troba en els artefactes indis de l’Amèrica del Nord i del Sud l’atreuen a l’hora de cercar un llenguatge pictòric universal. Visita el museu etnogràfic del Trocadéro (avui Musée de l’Homme) assíduament. De mica en mica, les seves estructures reixades es fan més irregulars i dinàmiques i recorden la maçoneria inca del Perú; la paleta es fa més grollera; els dibuixos —influïts per la ceràmica precolombina nazca—, més abstractes, i els signes i els símbols són d’inspiració més ameríndia.
El 1932, Torres-García es trasllada amb la família a Madrid, on es familiaritza amb les grans col·leccions prehistòriques i americanes del museu etnogràfic. Aquestes col·leccions fan créixer el seu interès per les civilitzacions primitives i arcaiques i inspiren les pintures de l’any 1933 i posteriors, que mostren figures estilitzades que emplenen el marc (núm. 63, 64). En aquestes teles, estructura, color i símbol es fonen en un únic dibuix abstracte i transmeten la sensació de poderosa màgia primitiva.
Quan el 1934 torna a Montevideo, continua desenvolupant l’estructura i la iconografia de les seves pintures d’acord amb principis pictòrics d’origen semblant. Durant els primers anys després del seu retorn pinta poc (tot i dibuixar molt). Entre el 1935 i el 1938, deixant de banda uns quants quadres en el seu estil característic, pinta una sèrie de teles monocromàtiques en què elimina els pictogrames i transforma l’estructura de reixa en un arranjament arquitectònic de formes tubulars (núm. 71, 72, 75, 76). Quan hi apareixen figures animals o antropomòrfiques, són més espigades, més gràfiques i més animistes pel que fa al sentiment, i evoquen altre cop l’estilització austera i l’espiritualitat intemporal dels artefactes precolombins i dels ídols que admirava (núm. 79, 82, 84).
A Montevideo Torres-García també es dedica intensament a l’ensenyament. Munta una escola d’art, fa de conferenciant, publica una sèrie de revistes i llibres de teoria artística i, en general, anima els seus conciutadans a crear una escola i un estil nadius propis. El seu estudi (el Taller Torres-García) i el seu mestratge esdevenen famosos per tot Sud-Amèrica.
Tot i que Torres-García mor el 1949 a Montevideo, la seva influència encara ara es deixa sentir.
L’estil madur de Torres-García pot descriure’s com la barreja d’un llenguatge europeu sofisticat (l’abstracció geomètrica) amb l’espiritualitat i l’energia que trobem en les imatges i els dibuixos estilitzats de convencions visuals abstractes. És per això que el seu art sempre ha estat difícil de catalogar. Tanmateix, és aquesta síntesi única de classicisme i primitivisme el que constitueix la seva contribució a l’art del segle xx.
Margit Rowell
