- Dates
- —
Erwin Bechtold. Pintura-gràfica-integració
La influència de Bechtold en l’informalisme català i en la pintura contemporània espanyola és decisiva. Arribà d’Alemanya quan el nostre informalisme havia atès el seu punt culminant, i immediatament esdevingué un dels capdavanters de l’abstracció barcelonina. Ben aviat, però, entengué que només disposaria de l’espai i el temps més apropiats per a la seva vida i per a la seva pintura a Eivissa, on trobà «pau i ordre», tal com va dir Joan Teixidor en un dels seus escrits.
Aquest pintor metòdic i sensible evoluciona de la pintura dels colors vius i del gest orgànic cap a una arquitectura de la forma, controlada per la racionalitat, que configura amb unes solucions plenes de contrastos i tensions, calculats amb la màxima precisió. Els colors intensos deixaran pas al blanc, al negre i als terrosos –amb tots els seus registres–, que vertebra en unes estructures, buides o plenes, que juguen amb el finit i l’infinit.
A diferència, però, dels constructivistes més puristes i dels geomètrics més estrictes, Bechtold provoca la dialèctica del contrast, d’allò que es tanca i d’allò que s’obre, d’allò que determina una línia i d’allò que dibuixa una forma, en un diàleg permanent entre racionalitat i sensibilitat, fins a trobar el punt exacte d’una articulació formal que aplega tots els elements en una unitat coherent.
En aquesta revisió documental de la seva obra, que ens permet seguir el trànsit de l’informalisme a l’abstracció orgànica i del gest a la composició i l’arquitectura de la forma, descobrim un Bechtold analista de l’espai pictòric, investigador de la forma, aprofundidor del llenguatge plàstic, que manté en tensió allò que procedeix de l’emotivitat i allò que és producte de la meditació.
Una important sèrie de les que ha fet aquests darrers temps s’anomena Angle/superfície/espai, tres dimensions que treballa i permuta fins a trobar la imatge depurada, concreta, elegant, que impedeix d’afegir res al quadre, o de treure’n res, perquè tot és al seu lloc exacte.
Si en una primera etapa la matèria i el color van ser portats per l’instint, ara sembla que és la sensualitat la que domina aquestes superfícies tractades amb una materialitat rica i càlida, que dona una densitat més gran a les flexions de la forma. La depuració li ha fet eliminar tota anècdota per centrar-se en una construcció de l’espai pictòric entesa com a reflexió, com a forma de pensament, com a delimitació dels territoris, una mena de conciliació com la que ens ofereix la Mediterrània: la conjunció entre allò que és cultura i allò que és esperit.
