| L’extraordinari comença en el moment en què em paro1
En el pensament medieval, la cripta contenia la llavor de tots els possibles. Era el cor magmàtic en el qual les coses naixien i es preparaven per pujar a la nau de l’església i ser-hi anomenades coses. Un espai sense prejudicis ni moral, ni tan sols forma, fora d’una certa imprecisió fetal agreujada per la foscor. La imatge de l’ecografia podria servir-nos de referent actual d’aquesta cripta. L’Espai 13, de marc. Com a matèria, tenim els individus de Neus Buira, 12 rostres que emergeixen de la negror per tal de buscar en tu o jo o en ell la manera d’accedir a la llum. És a dir, de ser més que un rostre.
(Baixen dos feligresos. Amaguem-nos, vejam què diuen…)
Feligrès 1 - Em mires o en què penses? Qui és aquesta artista que ha gosat impugnar la meva supremacia d’espectador amb tanta impertinència? Veníem a mirar, i vet aquí que som nosaltres els observats… No amb mal ull, no, ni amb malícia; més aviat, sense gran interès, però tampoc mostrant una franca indiferència.
Feligrès 2 - A mi em perforen de dalt a baix!
F1 - Saps?, em remou coses que no m’agrada que em remoguin. I no em deixa marxar, renoi! Em recorda aquella vegada al Prado, quan El niño de Vallecas, aquell nan lletgíssim de Velázquez, se’m va quedar mirant de fit a fit amb un aire tan burlaner que vaig haver d’arrencar a córrer! Aquí, però, tot és silenci. Com provocar la paraula quan la intensitat de l’esguard et furga les entranyes com una sonda d’hospital?
F2 - Els retrats em demanen que me’ls empassi i els vomiti tot seguit. Em reclamen que els presti l’ànima per tal de poder-la rebutjar, un cop l’hagin deixada buida, i així aconseguir llur pròpia autonomia. A quin joc estem jugant? I si la cosa no funcionés cada cop? Em sento envoltat de tensions invisibles…
F1 - Juguem a intercanviar-nos les ànimes, no ho has comprès? Si ens posem entre dos miralls col·locats l’un davant de l’altre, quin dels dos guanya?
F2 - Hem de buscar el que hi ha darrere del mirall. Te’n recordes, de Valéry? «Una obra d’art hauria d’ensenyar-nos sempre que no hem vist allò que veiem…, un artista modern ha de perdre dos terços del seu temps intentant veure allò visible, i sobretot no provar de veure allò invisible».2
F1 - És veritat. Mira! No veus ara com parlen entre ells? Quin aldarull! I si tots ells fossin jo mateix?
F2 - I tu, qui ets?
Mónica Regàs (El nom ha d'anar a l’esquerra, molt a prop del final del text)
Notes al peu de pàgina:
1 «L’extraordinaire commence au moment où je m’arrête», Maurice Blanchot a L’arrêt de mort, col. «Imaginaires», n. 15, Ed. Gallimard, París, 1948, p. 53.
2 Paul Valéry, Introduction à la méthode de Léonard de Vinci, col. «Folio Essais», Ed. Gallimard, París, 1957, p. 25-26. |
