| (El meu pedaç és més bonic que el teu, elis, elis…)
L’escriptor Michel de Montaigne es feia sagnar el dit cada dia per anar-se fent a la idea de la seva pròpia mort. A l’Espai 13, les C-72R llegeixen quotidianament informes forenses relatius a les ferides que han estat operades en uns abrics penjats allà mateix. Tot seguit, cusen pedaços en aquestes ferides i els abrics, de parracs, es tornen espantalls. Com creure en la immortalitat d’un abric, o en l’eternitat d’una vida? L’abric més gruixut és tan fràgil com el cos humà, i ja sabeu que, a partir dels quaranta anys, tothom té la cara que es mereix. Pedaços, cicatrius, sargits, ulleres o arrugues, benvinguts siguin! Perquè neixin noves fulles, cal que abans es podreixin les velles…
Vivim, però, en una civilització que rebutja d’entreveure la mort a la cantonada, que «edifici» el «demà» perquè ens estiguem quiets avui. Garantiu els vostres valors patrimonials; milloreu la vostra jubilació; assegureu-vos contra el que sigui, la vida, la mort, l’atac de cor, les puces, l’amor, l’incendi o el robatori! Qualsevol temptativa és bona a l’hora d’aturar el present, d’extirpar de la vida… la vida mateixa (què seria la mort sense la vida?). Qui domina el cicle vital controla el cicle social. El seu poder econòmic esdevé legítim pel fet d’haver obtingut una victòria moral, la d’haver evacuat ―o, en tot cas, legalitzat, jerarquitzat, avaluat en diners comptants― la contradicció essencial de l’ésser humà, és a dir, la seva finitud. L’home medieval comprava indulgències. L’home contemporani signa pòlisses.
És l’artista l’emissari de la mort? «El cinema és la mort que treballa», deia Jean Cocteau. La virulència de «T’has deixat les claus al pany» escau en una línia divisòria traçada entre l’aspiració col·lectiva a la tranquil·litat i la càrrega d’intranquil·litat que les artistes tan insidiosament provoquen. Aquesta tensió és accentuada per un cúmul de dicotomies que la neutralitat de la instal·lació torna de seguida molt crues; la interactivitat informàtica davant dels sargits als abrics; la violència de les intervencions a hores fixes de les artistes a l’Espai 13 en contrast amb el no-res la resta del temps; l’estupor de l’espectador que pensava poder decidir tot sol el futur de la companyia Eurorisc, i que assisteix impotent a l’apedaçament dels abrics, o, fins i tot, el fet, desconcertant per a ell, de trobar-se enmig del museu un univers laboral dotat d’una activitat tan frenètica com incomprensible…
«Quina manera d’atabalar el pròxim!», surt dient el pobre visitant. I es posa a cridar: «Hi ha algú que m’asseguri contra els artistes?»
Mónica Regàs |
