| El meravellós en tu és incomprensible*
Hi ha indrets dels quals costa marxar. Per exemple, a París, els Frères de Jérusalem posen la seva església a disposició de tothom qui desitgi aïllar-se un instant del pandemònium ciutadà. A l’Espai 13, que ha tractat com si fos una cripta, Fernando Prats ha volgut que les seves peces habitin l’espai «de tal manera que qui hi entri no vulgui sortir-ne més». La voluntat d’acolliment ha desvinculat ambdós indrets de la seva funció original, i els ha convertit en temples laics. En tots dos casos, es tracta de crear les condicions perquè fidels i no fidels puguin abandonar-se, és a dir, rebre el no-res com a plenitud i no com a angoixa.
Això de barrejar la vida i la religió és un fenomen relativament recent. En pintura, el primer que va gosar fer-ho va ser El Greco, a l’Enterrament del comte d’Orgaz. Recordeu aquell ditet que sortia del núvol? En molts artistes contemporanis, el diàleg entre l’espai celestial i l’espai terrenal ha abandonat la verticalitat a favor d’una interpretació més democràtica.
A l’Espai 13, Fernando Prats ha escollit evocar l’episodi més abstracte de la crucifixió, és a dir, la transmutació, el moment (molt proper a la transsubstanciació alquímica) en què, enmig de grans cataclismes, el cos del Crist esdevé substància i s’estén per totes les venes de la Terra.
El sacrificat mor per donar vida. Per por que el sol no acceptés tornar a sortir l’endemà, els asteques «regaven» la terra amb la sang de les seves víctimes. A la solidaritat de l’home amb la natura, el Crist hi va afegir l’amor. Malgrat les interpretacions abusives que hagi pogut tenir, el ritu de l’eucaristia, acte de donar i de compartir, la seva orientació vital i creadora no ha perdut cap vigència, sobretot si considerem que la proposta prové d’un artista xilè per a qui nocions com ara el sofriment, l’infern o el dolor tenen connotacions molt concretes. A l’hora de parlar de la noció de responsabilitat col·lectiva o individual, correlativa a les ja citades, el llenguatge de la Creu continua sent també el més crític i el més desafiant.
Raymond Fuchs, en un assaig sobre la cristologia contemporània, afirma que «Déu pertany als cristians, però [que] la qüestió de Déu és universal». I continua: «Jesús crucificat crea l’espai per a les nostres qüestions sobre l’home i sobre Déu». Aquest «crear espai» sembla que és la vocació primera de la Cripta de Fernando Prats. Més que fer baixar l’espai celestial al subsol de la Fundació Joan Miró, allà on esdevingui accessible per a tothom, el pintor «obre la pintura», segons les seves paraules, per tal de dur l’espectador cap a un dels punts en els quals la pintura i el destí de l’home s’encreuen i tendeixen a fusionar-se. I és que els forats a la capa d’ozó són vells com el món.
Mónica Regàs
* Sant Efrem (c. 306-373 dC), Himne sobre la Nativitat. |
