- Dates
- —
Homo ecologicus. Per una cultura de la sostenibilitat
Homo ecologicus. Per una cultura de la sostenibilitat tracta de la incidència de les noves referències socioecològiques en la configuració de l’entorn artificial, tècnic i estètic. L’àmbit el constitueix, doncs, l’ecologia del que és artificial. L’exposició és el resultat d’una recerca multidisciplinària que ofereix testimonis d’una transició cap a la sostenibilitat.
Homo ecologicus. Per una cultura de la sostenibilitat insisteix en el fet que el problema de la configuració de l’entorn artificial no involucra exclusivament tècnics, planificadors i polítics, sinó la col·lectivitat en conjunt. Si la realitat ambiental actual es modifica en el sentit de la sostenibilitat, també serà per un canvi d’hàbits i de valors en l’esfera de la vida quotidiana. L’exposició, doncs, interpel·la la intel·ligència i la sensibilitat de tots els actors socials.
La reflexió que planteja Homo ecologicus. Per una cultura de la sostenibilitat és de caire socioantropològic, car es parla de la nostra manera d’idear, construir i usar l’entorn artificial quotidià i els seus objectes, i dels seus efectes sobre l’ecosistema; s’insisteix en la relació necessària entre la ideació i la generació de qualitats tècniques, ètiques i estètiques en l’entorn, i es fa referència a l’aprenentatge de noves maneres «de fer», «de consumir», «d’usar» o «de desusar». L’exposició mostra tant els objectes d’ús que adopten el llenguatge de l’instrument i de l’estri com els que parlen el llenguatge simbòlic de l’art, en una relació de convivència comunicativa.
El fil narratiu de l’exposició podria sintetitzar-se en tres grans blocs temàtics: a) una introducció que deixa constància del desplegament d’una cultura tècnica i simbòlica, i de com la competència d’aquesta amb l’entorn natural es va resolent en detriment del medi (sales: «De l’Homo faber a l’Homo ecologicus» i «La Terra gastada»); b) la presentació de la generalització planetària de la crisi ecològica i social, com també la configuració d’una consciència que condueix al plantejament de models socials i vies de desenvolupament alternatius (sales: «Les crisis ecològiques globals» i «Cap a una societat sostenible»), i c) a partir d’aquesta presentació, apareixen en escena diversos testimonis de la incidència de les referències ecològiques en la producció i l’ús de l’entorn quotidià (sales: «Habitar i construir», «Les coses», «Transport i mobilitat», «Imatges i paraules», «Materials, serveis i informació» i «Ecologia de l’invisible», de caràcter virtual, que recull totes les obres d’art disseminades per l’exposició).
